Ciència i espiritualitat

No es pot negar que l'especialització és la causa de progressos fantàstics. Per aprofundir els seus coneixements en un àmbit, els científics han de limitar el seu camp d'investigació. Sí, però aleshores és important que sàpiguen veure les connexions que uneixen el tema que estudien amb la totalitat de les exitències.

Però, què fan? Separen una petita escorça de l'Arbre Còsmic i, quan l'han pesat i examinat bé, escriuren llibres o reuneixen alguns centenars de persones, els seus col·legues, els seus estudiants, per presentar-los els resultats de les seves investigacions. I d'això en diuen "ciència". Però un cop aquell troç d'escorça ha estat tallat, en certa forma, és mort! Com que està separat de la vida universal, és mort...

Per aquesta raó, algun dia, els científics es veuran obligats a admetre que, amb llur manera de procedir, han contribuït enormement a la mala comprensió d'aquest conjunt que és la vida, i se sentiran avergonyits. És clar que, quan enumeren les particularitats d'un mineral, d'una planta o d'un animal, no els podem retreure res. Però encara que allò que en diuen sigui exacte, tan sols representa un fragment de la realitat. Per tenir una visió completa, és necessari que relacionin el seu objecte d'estudi amb la vida còsmica que emana, vibra, irradia...

Enteneu-me bé, no es tracta pas de criticar o negar els descobriments científics; el problema no rau aquí, es troba al cap dels investigadors, en la seva actitud envers la vida, en la seva incapacitat per enllaçar els seus temes d'estudi amb el conjunt de l'existència. Donen massa importància a l'anàlisi i fan poc cas a la síntesi. Ara bé, què és l'anàlisi? Un descens a la matèria. I la síntesi? Un ascens cap a l'esperit. Quant més ens elevem més perdem el detall dels éssers i de les coses, però descobrim millor la relació que hi ha entre ells, i ens dirigim així cap al saber veritable. El saber consisteix en mirar des del punt de vista més elevat a fi de tenir una visió de la totalitat...

Tanmateix, què fa la ciència? Treballa cada com més amb l'anàlisi: descobreix partícules de la matèria cada vegada més minúscules, descompon, desmembra, desintegra... Però el més greu és que els investigadors han acabat aplicant a l'ésser humà els mètodes d'investigació que empren per estudiar la matèria.

...I, en realitat, el més greu encara és que els métodes analítics que fan servir creuen poder-los extendre a tots els altres àmbits, inclosa la religió. La ciència i la religió no estan fetes per combatre's, sino per complementar-se. A més, no és la ciència la que combat la religió o a la inversa: són els científics i els religiosos els que s'enfronten en nom d'una concepció errònia de l'ésser humà. Es pot dir, ras i curt, que els religiosos volen que triomfi el cor, i els científics l'intel·lecte, car consideren que aquests factors s'oposen. Això prova, simplement, que no saben com ha concebut Déu l'univers i l'home. Déu ha creat l'home a fi que sigui alhora un religiós i un savi...

Així doncs, que quedi clar: de la mateixa maner que, malgrat tots els seus esforços, la religió no s'ha pogut oposar al desenvolupament de la ciència, tampoc la ciència podrà acabar amb la religió.

Font: www.fbu.org