Si de vegades patiu una indisposició o una malaltia, heu de considerar-les com un senyal: és el Cel que us convida a fer sobre vosaltres un treball molt important de purificació que, d'altra manera, no haguéssiu fet. Accepteu aquestes molèsties amb reconeixement i gratitud. És preferible que les menors impureses que entrin en vosaltres es manifestin immediatament, perquè així podreu posar-hi remei ràpidament o, almenys, prendre precaucions. D'altra manera, si totes les impureses s'acumulen sense que ni tan sols us n'adoneu, us serà, després, molt difícil alliberar-vos-en.
Alguns se senten indisposats per petites impureses que contenen el menjar, el beure o l'atmosfera; això prova que són molt purs. Molts d'altres, en canvi, no són molt sensibles a causa de llurs impureses. Tots els que mengen carn, beuen alcohol i fumen constantment acaben per tenir un organisme tan saturat d'impureses que ja no són sensibles ni a les males olors, ni al fum, ni als residus; mentre que aquells que viuen en la puresa senten immediatament els inconvenients d'aitals condicions.
Seguiu el consell que us dono: considereu els menors inconvenients físics que patiu, siguin picors, grans o còlics... com un signe que heu de fer un treball de purificació que mai haurieu fet sense aquestes circumstàncies; considereu-los como una ocasió que el Cel us dóna per fer un treball, i d'aquesta manera, us poseu a la feina per expulsar una impuresa que arrossegarà amb ella moltes d'altres que vosaltres no veieu. La majoria de vegades no es fa aquest treball de purificació, i per això tot s'agreuja i es complica.
El Cel no deixa mai en pau ni tan sols als Iniciats, sinó que els envia tot tipus d'inconvenients per obligar-los a anar més lluny, cada vegada més lluny; perquè no s'aturin mai en llur treball.
divendres, 26 de febrer del 2010
dijous, 25 de febrer del 2010
Cap a una civilització solar
Ara, voldria parlar-vos d'un ioga que supera tots els altres: el ioga del sol. En el passat era practicat per nombrosos pobles, però en els nostres dies ha estat abandonat, sobretot a Occident. Com que en sànscrit el sol s'anomena "surya", li he donat el nom de "Surya-ioga". És el meu ioga preferit, perquè reuneix i resumeix tots els altres iogues. Sí, per què no reunir tots els altres ioges en un de sol?...
El deixeble de la Fraternitat Blanca Universal no pot ser un individu estret, limitat, ha de desenvolupar-se en tots els terrenys. Ha d'actuar amb un desinterès absolut: és el Karma-ioga. Ha de buscar Déu, estimar-lo i adorar-lo: és el Bhakti-ioga. Ha de meditar, concentrar-se per arribar a dominar-se, a governar tot el poble de les seves cèl·lules: és el Raja-ioga. Quan algú s'asseu i medita executant els moviments de la nostra gimnàstica o paneurítimia, es tracta, si es vol, de Hatha-ioga. Si projectem llum i colors, envoltant-nos d'una aura lluminosa, es tracta de Kriya-ioga. Quan algú fa possible que en ell es cremin totes les impureses concentrant-se en el foc, es tracta d'Agni-ioga. Si es vigila sense descans per ésser amo del propi verb, és a dir, per a no pronunciar paraules negatives que puguin introduir el dubte o el desànim, i ens esforcem per arribar a ésser creadors de la nova vida, es tracta de Chabda-ioga. Si ens concentrem en el sol, l'estimem, el cerquem, el considerem com una porta oberta al Cel, com la manifestació de Crist, com el representant de Déu, es tracta de Surya-ioga. El deixeble que el practica no refusa cap dels altres iogues, al contrari, i així arriba a esdevenir un ésser complert, viu en la plenitud.
Us mostro el nou model d'humanitat que es crea en la Fraternitat Blanca Universal: éssers l'ideal dels quals és desenvolupar totes les qualitats i virtuds. Perquè en el Surya-ioga es troben compreses l'adoració, la saviesa, el poder, la puresa, l'activitat, l'abnegació, la llum, el foc sagrat de l'amor diví. Per això és important que sapigueu totes les benediccions que rebeu anant els matins a contemplar la sortida del sol.
(...)
I, d'altra banda, què passaria si us digués que, sense adonar-vos-en, ja sou al sol? No ho sentiu, però hi ha una petita part de vosaltres, un element molt, molt subtil, que viu en el sol. La ciència no ha arribat encara a estudiar realment l'ésser humà, no sap tot el que representa d'immens, de ric, de vast i de profund. El que es veu d'ell, el seu cos físic, no és ell. L'ésser humà posseeix altres cossos (astral, mental, causal, búdic i àtmic) que estan fets d'una matèria cada vegada més subtil.
(...)
En realitat, el mètode més eficaç per renovar la matèria del vostre organisme, consisteix en saber treballar amb el sol; us explicaré com. Cada matí esteu davant del sol que envia arreu de l'espai partícules lluminoses d'una gran puresa. Què us impedeix concentrar-vos per fer fora del vostre cos físic i psíquic les velles partícules usades, apagades, malaltes, i substituir-les per aquelles noves partícules que vénen del sol? Aquest és un exercici dels més útils que podeu fer a la sortida del sol: amb el vostre pensament, la vostra imaginació, intenteu prendre partícules divines i introduïu-les en vosaltres. Així, poc a poc, anireu regenerant la matèria del vostre ésser; gràcies al sol, pensareu i actuareu com a fills de Déu.
La malaltia no és altra cosa que una acumulació en l'organisme de matèries estranyes, i per a curar-vos, heu d'expulsar-les. Aquest és el veritable concepte de salut: la neteja! Si és tan important el saber recollir, al matí, les partícules que ens aporta el sol, és perquè són les úniques que no produiran en nosaltres cap aglomeració, cap impuresa. Tot allò que mengeu, bebeu, respireu, deixa sempre algun residu, fatalment. Només els rajos del sol estan fets d'una matèria que no deixa residus. Per això hem d'aprendre a nodrir-nos amb aquest element superior que és la llum.
(...)
"Però, direu, és absolutament necessari anar a la sortida del sol? No és el mateix resar a casa?" És clar, a la vostra habitació també podeu resar, unir-vos a Déu, tornar al centre. Però si, al mateix temps que reseu, respireu aire pur i us exposeu als rajos del sol, realitzeu aquesta unió amb Déu no només intel·lectualment, o espiritualment, a través de l'aire, la llum. Aquí, a l'alba, us ajuden factors molt poderosos: l'aire pur, la frescor, la tranquil·litat, tot l'espai i l'escalfor, els rajos del sol... És la plenitud! Si sabeu aprofitar totes aquestes condicions, us apropeu més ràpidament, més eficaçment, més meravellosament a aquesta font de vida de la que tan necessitats n'estem tots.
El deixeble de la Fraternitat Blanca Universal no pot ser un individu estret, limitat, ha de desenvolupar-se en tots els terrenys. Ha d'actuar amb un desinterès absolut: és el Karma-ioga. Ha de buscar Déu, estimar-lo i adorar-lo: és el Bhakti-ioga. Ha de meditar, concentrar-se per arribar a dominar-se, a governar tot el poble de les seves cèl·lules: és el Raja-ioga. Quan algú s'asseu i medita executant els moviments de la nostra gimnàstica o paneurítimia, es tracta, si es vol, de Hatha-ioga. Si projectem llum i colors, envoltant-nos d'una aura lluminosa, es tracta de Kriya-ioga. Quan algú fa possible que en ell es cremin totes les impureses concentrant-se en el foc, es tracta d'Agni-ioga. Si es vigila sense descans per ésser amo del propi verb, és a dir, per a no pronunciar paraules negatives que puguin introduir el dubte o el desànim, i ens esforcem per arribar a ésser creadors de la nova vida, es tracta de Chabda-ioga. Si ens concentrem en el sol, l'estimem, el cerquem, el considerem com una porta oberta al Cel, com la manifestació de Crist, com el representant de Déu, es tracta de Surya-ioga. El deixeble que el practica no refusa cap dels altres iogues, al contrari, i així arriba a esdevenir un ésser complert, viu en la plenitud.
Us mostro el nou model d'humanitat que es crea en la Fraternitat Blanca Universal: éssers l'ideal dels quals és desenvolupar totes les qualitats i virtuds. Perquè en el Surya-ioga es troben compreses l'adoració, la saviesa, el poder, la puresa, l'activitat, l'abnegació, la llum, el foc sagrat de l'amor diví. Per això és important que sapigueu totes les benediccions que rebeu anant els matins a contemplar la sortida del sol.
(...)
I, d'altra banda, què passaria si us digués que, sense adonar-vos-en, ja sou al sol? No ho sentiu, però hi ha una petita part de vosaltres, un element molt, molt subtil, que viu en el sol. La ciència no ha arribat encara a estudiar realment l'ésser humà, no sap tot el que representa d'immens, de ric, de vast i de profund. El que es veu d'ell, el seu cos físic, no és ell. L'ésser humà posseeix altres cossos (astral, mental, causal, búdic i àtmic) que estan fets d'una matèria cada vegada més subtil.
(...)
En realitat, el mètode més eficaç per renovar la matèria del vostre organisme, consisteix en saber treballar amb el sol; us explicaré com. Cada matí esteu davant del sol que envia arreu de l'espai partícules lluminoses d'una gran puresa. Què us impedeix concentrar-vos per fer fora del vostre cos físic i psíquic les velles partícules usades, apagades, malaltes, i substituir-les per aquelles noves partícules que vénen del sol? Aquest és un exercici dels més útils que podeu fer a la sortida del sol: amb el vostre pensament, la vostra imaginació, intenteu prendre partícules divines i introduïu-les en vosaltres. Així, poc a poc, anireu regenerant la matèria del vostre ésser; gràcies al sol, pensareu i actuareu com a fills de Déu.
La malaltia no és altra cosa que una acumulació en l'organisme de matèries estranyes, i per a curar-vos, heu d'expulsar-les. Aquest és el veritable concepte de salut: la neteja! Si és tan important el saber recollir, al matí, les partícules que ens aporta el sol, és perquè són les úniques que no produiran en nosaltres cap aglomeració, cap impuresa. Tot allò que mengeu, bebeu, respireu, deixa sempre algun residu, fatalment. Només els rajos del sol estan fets d'una matèria que no deixa residus. Per això hem d'aprendre a nodrir-nos amb aquest element superior que és la llum.
(...)
"Però, direu, és absolutament necessari anar a la sortida del sol? No és el mateix resar a casa?" És clar, a la vostra habitació també podeu resar, unir-vos a Déu, tornar al centre. Però si, al mateix temps que reseu, respireu aire pur i us exposeu als rajos del sol, realitzeu aquesta unió amb Déu no només intel·lectualment, o espiritualment, a través de l'aire, la llum. Aquí, a l'alba, us ajuden factors molt poderosos: l'aire pur, la frescor, la tranquil·litat, tot l'espai i l'escalfor, els rajos del sol... És la plenitud! Si sabeu aprofitar totes aquestes condicions, us apropeu més ràpidament, més eficaçment, més meravellosament a aquesta font de vida de la que tan necessitats n'estem tots.
Font: Hacia una civilización solar. Ed. Prosveta.
dimecres, 24 de febrer del 2010
Evolució
Cal molt de temps i, sobretot, molta feina abans d'obtenir resultats en la vida espiritual. Mireu quants milions d'anys necessiten les pedres per convertir-se en plantes... Quants milions d'anys necessiten les plantes per convertir-se en animals... I als animals, quants milions d'anys els calen per esdevenir humans...
Evidentment, d'un regne a un altre el temps s'escurça, cal una quantitat enorme de temps per a les pedres, menys per a les plantes, menys per als animals... i menys encara perquè els homes es converteixin en superhomes o en àngels. Perquè en cada regne augmenten les possibilitats i les facultats. Malgrat que el temps disminueixi, seran necessaris centenars de milers d'anys abans que els homes s'assemblin als àngels, però si us poseu a treballar conscientment, podreu escurçar aquest temps.
(...)
L'ésser humà és lliure de decidir si vol davallar i aproximar-se als animals, plantes i pedres, o recórrer el camí ascendent que, a través de les jerarquies angèliques, el conduirà fins al Creador. Per elevar-se, ha de trobar les activitats que li permetin substituir les partícules bastes i opaques dels seus cossos físic, astral i mental, per partícules cada vegada més lluminoses i pures.
Aquell que es deixa endur per allò fàcil, per la peresa i l'estancament, s'apropa a la vida instintiva, vegetativa, mineral, i es petrifica. Mentre que si posa una major intensitat espiritual en els seus pensaments, els seus sentiments i els seus actes, canvia de regió, penetra en una altra dimensió de l'espai on descobreix una forma de vida desconeguda fins llavors: se sent contínuament en contacte amb l'amor i la llum.
Evidentment, d'un regne a un altre el temps s'escurça, cal una quantitat enorme de temps per a les pedres, menys per a les plantes, menys per als animals... i menys encara perquè els homes es converteixin en superhomes o en àngels. Perquè en cada regne augmenten les possibilitats i les facultats. Malgrat que el temps disminueixi, seran necessaris centenars de milers d'anys abans que els homes s'assemblin als àngels, però si us poseu a treballar conscientment, podreu escurçar aquest temps.
(...)
L'ésser humà és lliure de decidir si vol davallar i aproximar-se als animals, plantes i pedres, o recórrer el camí ascendent que, a través de les jerarquies angèliques, el conduirà fins al Creador. Per elevar-se, ha de trobar les activitats que li permetin substituir les partícules bastes i opaques dels seus cossos físic, astral i mental, per partícules cada vegada més lluminoses i pures.
Aquell que es deixa endur per allò fàcil, per la peresa i l'estancament, s'apropa a la vida instintiva, vegetativa, mineral, i es petrifica. Mentre que si posa una major intensitat espiritual en els seus pensaments, els seus sentiments i els seus actes, canvia de regió, penetra en una altra dimensió de l'espai on descobreix una forma de vida desconeguda fins llavors: se sent contínuament en contacte amb l'amor i la llum.
Font: Pensament quotidians
dimarts, 23 de febrer del 2010
Sintonitzeu amb el món espiritual
Voleu escoltar un concert o una obra de teatre, o les notícies: gireu el botó del vostre aparell de ràdio fins que trobeu l'emissora que retransmet aquell concert, aquella obra de teatre o les notícies. Igualment, en el vostre aparell de ràdio interior, teniu la possibilitat d'escollir els programes que voleu sentir. Però captar les longituds d'ona del món espiritual requereix tot un aprenentatge, si no, en el moment en què creieu estar rebent les melodies del Cel, sentireu els crits i terrabastalls de l'Infern.
Si us passa això, no us quedeu sense fer res, afanyeu-vos a canviar de longitud d'ona; amb el pensament, la imaginació, connecteu amb una altra emissora.
Què és resar? És prémer el botó de les longituds d'ona més curtes i més ràpides que ens posen en relació amb el món diví.
Si us passa això, no us quedeu sense fer res, afanyeu-vos a canviar de longitud d'ona; amb el pensament, la imaginació, connecteu amb una altra emissora.
Què és resar? És prémer el botó de les longituds d'ona més curtes i més ràpides que ens posen en relació amb el món diví.
Pensament del 23 de febrer de 2010.
diumenge, 21 de febrer del 2010
La música i el cant
«Cantar amb ell esdevenia una experiència mística... Un capvespre del mes d'agost de 1960, a la vora del foc, els participants, electritzats per les seves paraules, se superaren interpretant amb molta sensibilitat un dels més bells cants a quatre veus que coneixien. El Mestre no havia cantat amb ells.
Al dia següent els confesà que el poder del cant va tenir un efecte extraordinari sobre ell i que va estar a punt de perdre la consciència perquè la seva ànima volava. Després de deixar-los, va estar pensant en el poder del seu amor, mirant els estels i respirant profundament per assimilar el què li havia succeït. "Jo sé el que faig per a vosaltres, els va dir amb senzillesa, però us dono les gràcies pel que vosaltres feu per a mi."»
Al dia següent els confesà que el poder del cant va tenir un efecte extraordinari sobre ell i que va estar a punt de perdre la consciència perquè la seva ànima volava. Després de deixar-los, va estar pensant en el poder del seu amor, mirant els estels i respirant profundament per assimilar el què li havia succeït. "Jo sé el que faig per a vosaltres, els va dir amb senzillesa, però us dono les gràcies pel que vosaltres feu per a mi."»
Font: Louise-Marie Frenette. La vie d'un Maitre en Occident.
dijous, 18 de febrer del 2010
Predicar amb l'exemple
Molts dels que descobreixen algunes veritats de la Ciència iniciàtica, s'afanyen a voler instruir als altres, i van per tot arreu predicant i intentant convèncer-los. I si no ho aconsegueixen, els critiquen i els tracten amb menyspreu.
Doncs bé, van massa de pressa; encara no han comprès una de les regles essencials de la Ciència iniciàtica: la que diu que el deixeble, abans d'intentar convèncer els altres d'una veritat, primer ha de viure-la. I viure-la significa experimentar-la durant molt de temps, exercitar-se amb ella fins convertir-la en la seva pròpia carn i ossos, formant amb ella un sol ésser. Aquell que ben aviat vol convèncer els altres de les veritats espirituals, no tan sols no se'n sortirà, sinó que fins i tot corre el risc de perdre-les.
Sí, cal que guardeu aquestes veritats dins vostre durant un temps sense dir-ne res, viure amb elles, fer-les vostres, a fi que us aportin les forces que us ajudaran a triomfar en les proves que haureu de passar: a partir d'aquest moment, aquestes veritats no només no us abandoraran, sinó que quan les transmetreu als altres tindran una gran força de persuasió gràcies al vostre accent sincer.
Però, fins i tot tenint això en compte, hi ha moltes coses que s'han de conèixer abans d'intentar transformar els altres, ja que si ells mateixos no senten la necessitat, si no han comprès la importància d'una filosofia i d'una disciplina espirituals, no hi ha res a fer, heu de deixar-los estar. La seva actitud només demostra que encara són massa joves i que necessiten experiències i lliçons. Sofriran, és clar, i serà aquest sofriment el que un dia els obligarà a canviar de vida. Mentrestant, però, deixeu-los tranquils.
En realitat, heu de deixar en pau a tothom, i ocupar-vos tan sols de millorar-vos vosaltres mateixos. Només amb el vostre exemple demostrareu als altres que estan equivocats, o que es comporten malament. Sí, amb el vostre exemple. Treballant sobre un mateix, es treballa sobre els altres: s'acabaran adonant que teniu qualitats que a ells els manquen, i com que desitgen posseir-les es veuran obligats a imitar-vos i a millorar.
No us ocupeu, doncs, dels altres ressaltant-ne les mancances i debilitats, perquè d'aquesta manera no els aporteu res de bo, sinó que fins i tot us debiliteu i esdeveniu desagradables com ells. Accepteu-los com són, sigueu pacients i treballeu dia i nit per millorar-vos, fins demostrar-los que existeix quelcom magnífic que es pot aconseguir. Mentre no en siguin conscients, no aconseguireu ensenyar-los res amb les vostres paraules.
Com penseu convèncer la gent perquè abandoni certes debilitats de les que ni tan sols vosaltres mateixos us heu pogut alliberar? Com pot un ésser poruc infondre valor als altres? Si les seves cames tremolen quan crida "Endavant!", com podrà arrossegar les multituds? Heu de saber que només la victòria sobre les vostres debilitats us donarà poders, i aquests poders emergiran tard o d'hora a través dels vostres ulls, dels vostres gestos, del vostre rostre, de la vostra veu: s'expressaran fins i tot si voleu amagar-los. Penseu que no es tan fàcil desprendre's de les debilitats humanes: calen anys i anys de treball amb un mateix per assolir-ho.
Doncs bé, van massa de pressa; encara no han comprès una de les regles essencials de la Ciència iniciàtica: la que diu que el deixeble, abans d'intentar convèncer els altres d'una veritat, primer ha de viure-la. I viure-la significa experimentar-la durant molt de temps, exercitar-se amb ella fins convertir-la en la seva pròpia carn i ossos, formant amb ella un sol ésser. Aquell que ben aviat vol convèncer els altres de les veritats espirituals, no tan sols no se'n sortirà, sinó que fins i tot corre el risc de perdre-les.
Sí, cal que guardeu aquestes veritats dins vostre durant un temps sense dir-ne res, viure amb elles, fer-les vostres, a fi que us aportin les forces que us ajudaran a triomfar en les proves que haureu de passar: a partir d'aquest moment, aquestes veritats no només no us abandoraran, sinó que quan les transmetreu als altres tindran una gran força de persuasió gràcies al vostre accent sincer.
Però, fins i tot tenint això en compte, hi ha moltes coses que s'han de conèixer abans d'intentar transformar els altres, ja que si ells mateixos no senten la necessitat, si no han comprès la importància d'una filosofia i d'una disciplina espirituals, no hi ha res a fer, heu de deixar-los estar. La seva actitud només demostra que encara són massa joves i que necessiten experiències i lliçons. Sofriran, és clar, i serà aquest sofriment el que un dia els obligarà a canviar de vida. Mentrestant, però, deixeu-los tranquils.
En realitat, heu de deixar en pau a tothom, i ocupar-vos tan sols de millorar-vos vosaltres mateixos. Només amb el vostre exemple demostrareu als altres que estan equivocats, o que es comporten malament. Sí, amb el vostre exemple. Treballant sobre un mateix, es treballa sobre els altres: s'acabaran adonant que teniu qualitats que a ells els manquen, i com que desitgen posseir-les es veuran obligats a imitar-vos i a millorar.
No us ocupeu, doncs, dels altres ressaltant-ne les mancances i debilitats, perquè d'aquesta manera no els aporteu res de bo, sinó que fins i tot us debiliteu i esdeveniu desagradables com ells. Accepteu-los com són, sigueu pacients i treballeu dia i nit per millorar-vos, fins demostrar-los que existeix quelcom magnífic que es pot aconseguir. Mentre no en siguin conscients, no aconseguireu ensenyar-los res amb les vostres paraules.
Com penseu convèncer la gent perquè abandoni certes debilitats de les que ni tan sols vosaltres mateixos us heu pogut alliberar? Com pot un ésser poruc infondre valor als altres? Si les seves cames tremolen quan crida "Endavant!", com podrà arrossegar les multituds? Heu de saber que només la victòria sobre les vostres debilitats us donarà poders, i aquests poders emergiran tard o d'hora a través dels vostres ulls, dels vostres gestos, del vostre rostre, de la vostra veu: s'expressaran fins i tot si voleu amagar-los. Penseu que no es tan fàcil desprendre's de les debilitats humanes: calen anys i anys de treball amb un mateix per assolir-ho.
Llibertat
Quanta gent considera que ser lliure consisteix en no dependre de res ni de ningú. Els desgraciats no coneixen els perills que corren: com que no tenen res al cap ni a l'ànima que els ompli, hi ha molts llocs buits en ells on tot allò que és negatiu i tenebrós està disposat a introduir-se.
Desitgen ser lliures, sí, però la realitat és que acaben sent completament absorbits per altres forces que desconeixen. Quantes vegades hem pogut constatar-ho! A tots aquells que no tenen al cap un ideal diví, el Diable els troba feina: bajanades, bogeries, aventures perilloses amb les conseqüències que se'n deriven... Sí, perquè ells eren "lliures", per així dir-ho!
Hem d'estar compromesos, plens, ocupats i posseïts pel Cel, només llavors estarem protegits i serem veritablement lliures. Que us quedi clar: només trobarem la llibertat en el nostre compromís, la nostra submissió al Cel.
Pensament del 18 de febrer de 2010.
dimecres, 17 de febrer del 2010
Omraam Mikhaël Aïvanhov
Omraam Mikhaël Aïvanhov (1900-1986), és un mestre espiritual d'origen búlgar que es traslladà a França el 1937, on va donar l'essencial del seu ensenyament.Nascut el 31 de gener de 1900 a Serbtzy (Macedònia), sota el signe d'Aquari, va cursar estudis universitaris a Sofia, va exercir després de mestre i, a partir de 1934, fou director d'institut. Alhora, seguia assiduament els ensenyaments del Mestre Peter Deunov, a qui conegué l'any 1917 a Varna.
A través de més de 5000 conferències, Aïvanhov explora la naturalesa humana a escala individual, familar, social i planetària. Els seus deixebles l'anomenen Mestre, en l'acepció oriental del terme, referida al control personal i al talent pedagògic. El seu objectiu prioritari és ajudar l'ésser humà a retrobar la seva dimensió espiritual (a la que anomena naturalesa superior o divina), a perfeccionar-se, a reforçar-se i assolir la plenitud en el bell mig del món on es troba. "Sobretot", afirma el mestre, "m'he esforçat en aclarir un tema: les dues naturaleses de l'ésser humà, la seva naturalesa superior i la seva naturalesa inferior, perquè això és la clau que permet resoldre tots els problemes de l'existència".
Però el treball interior, individual, s'enquadra dins una perspectiva més àmplia i universal: permet adquirir la consciència que som ciutadans del cosmos, membres de la gran família humana, la fraternitat universal, fills i filles d'un mateix creador. Encara més enllà, l'ensenyament del Mestre Omraam Mikhaël Aïvanhov ens convida a participar en la realització d'una nova edat d'or sobre la Terra.
El nom d'Omraam
L'any 1959, el fins llavors conegut com a germà Mikhaël viatja l'Índia. Allí troba Neem Karoli Baba, que li dóna el nom d'Omraam. "Aquest nom", comenta Georg Feuerstein, "està compost per Om i Ram, dos mantres molt coneguts a l'Índia, dues paraules sànscrites carregades de poder." Om és el mantra més sagrat dels hindús. Representa l'Absolut, el Diví. La síl·laba Ram (escrita en francès "Raam" per tal que sigui ben pronunciada) és el mantra que representa l'element foc.
El Mestre explicava el sentit iniciàtic del seu nom de la següent manera: "El nom que em fou donat a l'Índia, Omraam, correspon als dos processos "solve" i "coagula" dels alquimistes: Om dissol les coses, les fa subtils, i Raam les materialitza, les concreta. El nom d'Omraam és, doncs, tot un procés de concretització: l'idea invisible, impalpable, que ha d'encarnar-se a la Terra per tal que el món sencer pugui veure-la, tocar-la."
Fins llavors, el germà Mikhaël no va voler que els seus deixebles l'anomenessin Mestre. Ell mateix sempre s'havia considerat com a deixeble del seu propi Mestre, Peter Deunov. Després del viatge a l'Índia, però, tot va canviar. Els seus deixebles, que el seguien des de feia ja 22 anys, insistiren en manifestar-li el respecte que mereixia i, finalment, va acceptar que l'anomenessin "Mestre".
Un veritable Mestre, diu, és algú que coneix la veritat, que comprèn les lleis i els principis de l'existència, i els respecta. També té la voluntat i la capacitat de controlar el seu món interior, i d'utilitzar aquest control amb l'únic fi de manifestar totes les qualitats i les virtuts de l'amor desinteressat. El desinterès és l'amor no egoista, la manifestació més elevada del qual, en el nostre univers immediat, és el sol.
El Mestre també afegeix: "l'ideal del deixeble és desprendre's de totes les limitacions, eliminar tots els entrebancs, per arribar a ésser com la llum." Els entrebancs dels que parla són els límits establerts per l'ego-personalitat, que ens impedeixen veure les coses tal com són, pensar, sentir i actuar en sintonia amb la Realitat.
divendres, 5 de febrer del 2010
El treball espiritual
No deixeu passar ni un sol dia sense unir-vos al Cel, sense meditar, sense resar... Perquè res és més important, més saludable per a vosaltres que trobar-li el gust a les activitats espirituals. Vàries vegades al dia, atureu-vos durant uns minuts i tracteu de trobar dins vostre el punt d'equilibri, el vostre centre diví...
Començareu aleshores a sentir que, en totes les circumstàncies de la vida, posseïu en el vostre interior un element etern, indestructible... I encara que d'això no n'obtingueu cap benefici en el pla material, interiorment sou més lliures, més forts, esteu més plens de confiança, planegeu per damunt dels esdeveniments. Aquest treball espiritual és l'única riquesa, l'únic bé que us pertany de veritat. Tota la resta us ho poden prendre: només el treball us pertany per sempre.
Qui decideixi emprendre un treball espiritual ha de comprendre que aquest treball afecta una matèria extremadament subtil, que defuig tots els nostres mitjans habituals d'investigació. Però els resultats que es poden obtenir en el pla espiritual són tan reals com els que es poden obtenir en el pla físic. Desencadeneu forces, orienteu corrents o il·lumineu consciències en el pla espiritual d'una forma tan real com podeu serrar fusta o preparar una sopa en el pla material. Un dia o altre els resultats apareixeran, però primer es produeixen en els plans subtils.
El que no coneix aquestes lleis espera veure de seguida els resultats del seu treball interior. Com que veu que no arriba res, es decep i aquesta decepció el pot portar a destruir allò que ja ha construït. Però vosaltres, ara, ho sabeu, i ja no caureu en el desànim.
Sí, estimants germans i germanes, si coneguéssiu la importància, l'esplendor del treball espiritual, no deixaríeu passar ni un sol dia sense concentrar-vos, i vàries vegades, amb tot el vostre pensament, amb tot el vostre cor, tota la vostra ànima...
Tots els Iniciats són unànims: l'essencial és l'esforç personal, l'esforç sincer, l'esforç de la voluntat, del pensament, de l'ànima, de l'esperit, concentrats en els millors objectius.
Font: http://www.fbu.org/
dijous, 4 de febrer del 2010
Ciència i espiritualitat
No es pot negar que l'especialització és la causa de progressos fantàstics. Per aprofundir els seus coneixements en un àmbit, els científics han de limitar el seu camp d'investigació. Sí, però aleshores és important que sàpiguen veure les connexions que uneixen el tema que estudien amb la totalitat de les exitències.
Però, què fan? Separen una petita escorça de l'Arbre Còsmic i, quan l'han pesat i examinat bé, escriuren llibres o reuneixen alguns centenars de persones, els seus col·legues, els seus estudiants, per presentar-los els resultats de les seves investigacions. I d'això en diuen "ciència". Però un cop aquell troç d'escorça ha estat tallat, en certa forma, és mort! Com que està separat de la vida universal, és mort...
Per aquesta raó, algun dia, els científics es veuran obligats a admetre que, amb llur manera de procedir, han contribuït enormement a la mala comprensió d'aquest conjunt que és la vida, i se sentiran avergonyits. És clar que, quan enumeren les particularitats d'un mineral, d'una planta o d'un animal, no els podem retreure res. Però encara que allò que en diuen sigui exacte, tan sols representa un fragment de la realitat. Per tenir una visió completa, és necessari que relacionin el seu objecte d'estudi amb la vida còsmica que emana, vibra, irradia...
Enteneu-me bé, no es tracta pas de criticar o negar els descobriments científics; el problema no rau aquí, es troba al cap dels investigadors, en la seva actitud envers la vida, en la seva incapacitat per enllaçar els seus temes d'estudi amb el conjunt de l'existència. Donen massa importància a l'anàlisi i fan poc cas a la síntesi. Ara bé, què és l'anàlisi? Un descens a la matèria. I la síntesi? Un ascens cap a l'esperit. Quant més ens elevem més perdem el detall dels éssers i de les coses, però descobrim millor la relació que hi ha entre ells, i ens dirigim així cap al saber veritable. El saber consisteix en mirar des del punt de vista més elevat a fi de tenir una visió de la totalitat...
Tanmateix, què fa la ciència? Treballa cada com més amb l'anàlisi: descobreix partícules de la matèria cada vegada més minúscules, descompon, desmembra, desintegra... Però el més greu és que els investigadors han acabat aplicant a l'ésser humà els mètodes d'investigació que empren per estudiar la matèria.
...I, en realitat, el més greu encara és que els métodes analítics que fan servir creuen poder-los extendre a tots els altres àmbits, inclosa la religió. La ciència i la religió no estan fetes per combatre's, sino per complementar-se. A més, no és la ciència la que combat la religió o a la inversa: són els científics i els religiosos els que s'enfronten en nom d'una concepció errònia de l'ésser humà. Es pot dir, ras i curt, que els religiosos volen que triomfi el cor, i els científics l'intel·lecte, car consideren que aquests factors s'oposen. Això prova, simplement, que no saben com ha concebut Déu l'univers i l'home. Déu ha creat l'home a fi que sigui alhora un religiós i un savi...
Així doncs, que quedi clar: de la mateixa maner que, malgrat tots els seus esforços, la religió no s'ha pogut oposar al desenvolupament de la ciència, tampoc la ciència podrà acabar amb la religió.
Però, què fan? Separen una petita escorça de l'Arbre Còsmic i, quan l'han pesat i examinat bé, escriuren llibres o reuneixen alguns centenars de persones, els seus col·legues, els seus estudiants, per presentar-los els resultats de les seves investigacions. I d'això en diuen "ciència". Però un cop aquell troç d'escorça ha estat tallat, en certa forma, és mort! Com que està separat de la vida universal, és mort...
Per aquesta raó, algun dia, els científics es veuran obligats a admetre que, amb llur manera de procedir, han contribuït enormement a la mala comprensió d'aquest conjunt que és la vida, i se sentiran avergonyits. És clar que, quan enumeren les particularitats d'un mineral, d'una planta o d'un animal, no els podem retreure res. Però encara que allò que en diuen sigui exacte, tan sols representa un fragment de la realitat. Per tenir una visió completa, és necessari que relacionin el seu objecte d'estudi amb la vida còsmica que emana, vibra, irradia...
Enteneu-me bé, no es tracta pas de criticar o negar els descobriments científics; el problema no rau aquí, es troba al cap dels investigadors, en la seva actitud envers la vida, en la seva incapacitat per enllaçar els seus temes d'estudi amb el conjunt de l'existència. Donen massa importància a l'anàlisi i fan poc cas a la síntesi. Ara bé, què és l'anàlisi? Un descens a la matèria. I la síntesi? Un ascens cap a l'esperit. Quant més ens elevem més perdem el detall dels éssers i de les coses, però descobrim millor la relació que hi ha entre ells, i ens dirigim així cap al saber veritable. El saber consisteix en mirar des del punt de vista més elevat a fi de tenir una visió de la totalitat...
Tanmateix, què fa la ciència? Treballa cada com més amb l'anàlisi: descobreix partícules de la matèria cada vegada més minúscules, descompon, desmembra, desintegra... Però el més greu és que els investigadors han acabat aplicant a l'ésser humà els mètodes d'investigació que empren per estudiar la matèria.
...I, en realitat, el més greu encara és que els métodes analítics que fan servir creuen poder-los extendre a tots els altres àmbits, inclosa la religió. La ciència i la religió no estan fetes per combatre's, sino per complementar-se. A més, no és la ciència la que combat la religió o a la inversa: són els científics i els religiosos els que s'enfronten en nom d'una concepció errònia de l'ésser humà. Es pot dir, ras i curt, que els religiosos volen que triomfi el cor, i els científics l'intel·lecte, car consideren que aquests factors s'oposen. Això prova, simplement, que no saben com ha concebut Déu l'univers i l'home. Déu ha creat l'home a fi que sigui alhora un religiós i un savi...
Així doncs, que quedi clar: de la mateixa maner que, malgrat tots els seus esforços, la religió no s'ha pogut oposar al desenvolupament de la ciència, tampoc la ciència podrà acabar amb la religió.
Font: www.fbu.org
dimarts, 2 de febrer del 2010
Del silenci
El silenci és el llenguatge de la perfecció. La recerca del silenci és un procés interior que condueix els éssers vers la llum i la veritable comprensió de les coses. El veritable silenci està per damunt de la paraula, per damunt de la música, és un món de llum, un centre poderós del qual brollen totes les creacions.
Tenim necessitat de silenci, i particularment del silenci de la natura, perquè és en ella on tenim les nostres arrels. Us trobeu al bosc, a la muntanya, prop d'una font, a la vora d'un llac... Quedeu-vos allí, immòbils, deixeu-vos penetrar pel silenci, la frescor, la transparència de l'atmosfera, i es començaran a produir grans canvis en vosaltres.
El silenci és una plenitud comparable a la que experimenten els éssers units per un gran amor: viuen quelcom tan pregon que no poden expressar-ho mitjançant gestos o paraules. Quan es demana a un savi què és Déu, respon amb el silenci, perquè només el silenci pot expressar l'essència de la Divinitat.
El silenci és la condició per a la paraula veritable, per a les veritables revelacions. És en el silenci que sentiu poc a poc una veu interior que us comença a parlar, que us prevé, us dirigeix, us protegeix... És en el silenci que el saber immemorial amagat en el més profund de nosaltres, arriba poc a poc a la consciència.
Quan arribeu a realitzar el silenci en vosatres, comuniqueu imperceptiblement a tot allò que feu un ritme, una gràcia. Us desplaçeu, toqueu els objectes, i és com si tot en vosaltres no fos altra cosa que dansa i música.
És la veu del silenci la que ens permet alliberar-nos de les lleis del temps per entrar en l'eternitat.
Font: La vía del silencio. Edicions Prosveta, 1986.
El Mestre espiritual
Què és un Mestre? És un ésser que ha aconseguit controlar, dominar els seus pensaments, sentiments i actes...
(...)
Dominar els pensaments, els sentiments i els actes suposa l'ús de mètodes, una disciplina especial, un saber profund sobre l'estructura de l'ésser humà, les forces que circulen en ell, les correspondències que hi ha entre tot el seu ésser (els seus òrgans i diferents cossos) i els diferents àmbits de la natura. Ser mestre de sí mateix suposa també que es coneixen les entitats del món invisible i l'estructura de l'univers sencer. Un Mestre és un ésser que ha resolt els problemes essencials de la vida, és lliure, posseeix una voluntat ferma però, per damunt de tot, és ple d'amor, de bondat, de dolçor i de llum. Per arribar a ser un Mestre, si en cal de treball, estudi i perseverança!...
Els veritables Mestres són poderosos perquè han aconseguit harmonitzar la seva filosofia i la seva conducta. Són els primers en posar en pràctica en la seva vida personal allò que ensenyen. Són exemples vius. I ésser un exemple viu és ser una font, tal com us vaig dir en la meva primera conferència, una font que atreurà les plantes, els animals i els humans. Per això, a l'entorn d'un Mestre viuen deixebles...
(...)
Dominar els pensaments, els sentiments i els actes suposa l'ús de mètodes, una disciplina especial, un saber profund sobre l'estructura de l'ésser humà, les forces que circulen en ell, les correspondències que hi ha entre tot el seu ésser (els seus òrgans i diferents cossos) i els diferents àmbits de la natura. Ser mestre de sí mateix suposa també que es coneixen les entitats del món invisible i l'estructura de l'univers sencer. Un Mestre és un ésser que ha resolt els problemes essencials de la vida, és lliure, posseeix una voluntat ferma però, per damunt de tot, és ple d'amor, de bondat, de dolçor i de llum. Per arribar a ser un Mestre, si en cal de treball, estudi i perseverança!...(...)
Els veritables Mestres són poderosos perquè han aconseguit harmonitzar la seva filosofia i la seva conducta. Són els primers en posar en pràctica en la seva vida personal allò que ensenyen. Són exemples vius. I ésser un exemple viu és ser una font, tal com us vaig dir en la meva primera conferència, una font que atreurà les plantes, els animals i els humans. Per això, a l'entorn d'un Mestre viuen deixebles...
Font: El segundo nacimiento. Obras completas, vol. 1. Editorial Prosveta.
L'espiritualitat i el sexe
Què podem respondre a aquells que demanen si han de viure en la castedat i la continència? Que tot depèn de la seva naturalesa profunda i de l'objectiu que tenen a la vida. La continència pot produir molt bons resultats, però també molt dolents: pot fer que uns es tornin histèrics, nerviosos i malalts, i, per contra, uns altres esdevindran forts, equilibrats i sans. Aquells que alliberen els seus instints sexuals, tenen raó? Segurament; si no existeix res més important per a ells a la vida que aquest plaer, si no poden prescindir-ne, tenen raó. Però per a aquell que té veritables aspiracions espirituals, és diferent: si no aprèn a dominar la força sexual, mai aconseguirà realitzar les seves aspiracions i sempre se sentirà insatisfet.
Per tant, en el camp de la sexualitat, res és bo ni dolent en sí, es torna bo o dolent segons l'ideal, les aspiracions profundes dels éssers.
Per tant, en el camp de la sexualitat, res és bo ni dolent en sí, es torna bo o dolent segons l'ideal, les aspiracions profundes dels éssers.
Font: Pensamientos cotidianos 2010. Pensament del 02/02/2010. Editorial Prosveta, 2010.
dilluns, 1 de febrer del 2010
La puresa
És molt difícil obtenir l'element que ve de Kether, malgrat que Kether sigui la sèfira més generosa, la més clement i la més misericordiosa. I, per què no arribem a rebre allò que ens envia?... Acabo de dir-vos que per a rebre aquest element cal pujar, elevar-se, però en realitat també podem rebre'l sense necessitat de moure'ns, perquè és ell el que ve fins a nosaltres. Si no el rebem és perquè estem parapetats, rodejats de capes opaques que l'impedeixen entrar, i l'única sèfira que pot ajudar-nos, que pot veritablement obrir les nostres portes i finestres per permetre'ns rebre aquest element, és la sèfira Iesod. No val la pena, doncs, fer tants esforços (sovint infructuosos) per pujar; n'hi ha prou amb netejar-se, rentar-se, purificar-se, i llavors, a través d'aquesta transparència i d'aquesta puresa, es reben tots els elements divins. Quan parlava de "pujar" feia servir una imatge per fer-me entendre, però en realitat, no teniu perquè pujar ni baixar, podeu romandre en el vostre lloc i simplement obrir el camí entre Malkut i Iesod.
Però entre Malkut, on vivim, i Iesod que és la primera estació en l'Arbre de la Vida, el camí està obstruït i ple de tenebres, car allà es troben totes les il·lusiones i les follies. Tanmateix, aquest camí, precisament, és el que ha de recòrrer el deixeble per arribar a la regió de Iesod. El sender de Malkut a Iesod és espantós i està farcit de perills; no obstant, si el deixeble està ben armat amb els consells, les instruccions i la llum del seu Mestre, arribarà a bon port. Evidentment perderà algunes plomes, sofrirà, serà temptat i s'extraviarà, però si té el desig i la voluntat inflexible d'arribar, arribarà.
Tal com us he explicat, la sèfira Iesod, com tots els sefirots, està dividida en quatre parts. És una regió brumosa, crepuscular, infernal. Però el deixeble, quan va ben guiat, arriba fins les regions més il·luminades, més transparents i més pures de Iesod. Llavors és pur, és clarivident, se sent lliure. I com que Iesod és el receptacle de tots els altres sefirots que projecten sobre ella les seves llums, les seves riqueses i els seus poders, queda inundada de les qualitats de tots els altres sefirots. Perquè els altres sefirots no resten immòbils, sinó que són com torrents impetuosos que flueixen, que projecten llurs energies, i aquestes energies es precipiten sobre Iesod. I si un ésser arriba a beure de les aigües pures de Iesod, trobarà en elles les virtuds de tots els altres sefirots. Per això us dic que no cal que pugeu per rebre aquestes virtuds, perquè són allà; tan sols heu d'obrir-vos, purificar-vos, perquè no s'estiguin donant voltes al vostre voltant sense poder entrar i instal·lar-se en vosaltres.
Però entre Malkut, on vivim, i Iesod que és la primera estació en l'Arbre de la Vida, el camí està obstruït i ple de tenebres, car allà es troben totes les il·lusiones i les follies. Tanmateix, aquest camí, precisament, és el que ha de recòrrer el deixeble per arribar a la regió de Iesod. El sender de Malkut a Iesod és espantós i està farcit de perills; no obstant, si el deixeble està ben armat amb els consells, les instruccions i la llum del seu Mestre, arribarà a bon port. Evidentment perderà algunes plomes, sofrirà, serà temptat i s'extraviarà, però si té el desig i la voluntat inflexible d'arribar, arribarà.
Tal com us he explicat, la sèfira Iesod, com tots els sefirots, està dividida en quatre parts. És una regió brumosa, crepuscular, infernal. Però el deixeble, quan va ben guiat, arriba fins les regions més il·luminades, més transparents i més pures de Iesod. Llavors és pur, és clarivident, se sent lliure. I com que Iesod és el receptacle de tots els altres sefirots que projecten sobre ella les seves llums, les seves riqueses i els seus poders, queda inundada de les qualitats de tots els altres sefirots. Perquè els altres sefirots no resten immòbils, sinó que són com torrents impetuosos que flueixen, que projecten llurs energies, i aquestes energies es precipiten sobre Iesod. I si un ésser arriba a beure de les aigües pures de Iesod, trobarà en elles les virtuds de tots els altres sefirots. Per això us dic que no cal que pugeu per rebre aquestes virtuds, perquè són allà; tan sols heu d'obrir-vos, purificar-vos, perquè no s'estiguin donant voltes al vostre voltant sense poder entrar i instal·lar-se en vosaltres.
Font: Los misterios de Iesod. Tomo VII de las Obras Completas. Editorial Prosveta, 1986.
El sol com a centre
Per què anem al matí a contemplar la sortida del sol? Perquè és un exercici que ens permet trobar el nostre propi centre. El sol és el centre d'un sistema que ell mateix sotè, organitza i vivifica. Si el moviment dels planetes al voltant del sol està considerat com la imatge mateixa de l'harmonia universal, és precisament perquè els planetes giren al voltant d'un centre que manté l'equilibri.
Si el sol desaparegués del seu lloc, s'esdevindria el caos. El mateix passa amb nosaltres: fins que no tinguem un centre capaç de mantenir, d'equilibrar i coordinar els moviments de la periferia, no podrem tenir una vida i una activitat harmonioses, constructives.
Si el sol desaparegués del seu lloc, s'esdevindria el caos. El mateix passa amb nosaltres: fins que no tinguem un centre capaç de mantenir, d'equilibrar i coordinar els moviments de la periferia, no podrem tenir una vida i una activitat harmonioses, constructives.
Font: La vía del silencio. Editorial Prosveta, 1995.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)