Per què els Iniciats, quan han de fer una cerimònia màgica, o els sacerdots quan han de dir missa, encenen almenys una espelma, per tal que la llum estigui present? Són fets que coneixeu, però en els que no heu tractat d'aprofundir. El que us revelaré ara sobre aquesta qüestió és extremadament important i, quan ho conegueu, estareu obligats a realitzar-ho a la vostra vida. Per alimentar la flama, l'espelma li subministra els seus materials i, en fer-ho, minva. La combustió és, doncs, un sacrifici. Si no hi ha sacrifici, no hi haurà llum. Per tal que la llum i el foc existeixin cal un aliment, i l'espelma representa aquest aliment. Nosaltres també representem una espelma amb tots els nostres materials combustibles. Aquests materials estan apagats, morts; únicament el foc pot tornar-los vius, lluminosos, però cal una guspira per inflamar la matèria.
Mentre l'ésser humà viu una vida ordinària, segueix essent una matèria inerta, negra, com les branques mortes. Només quan ha estat visitat pel foc de l'esperit s'il·lumina, esdevé bell, viu, entusiasta. Però, per a això, ha de sacrificar la seva vida personal. Allò que impedeix els humans fer aquest sacrifici és la por a desaparèixer. És clar que hi ha quelcom que desapareix, és cert, però justament, aquest quelcom ha de desaparèixer perquè una altra cosa aparegui. La matèria de l'espelma desapareix perquè la llum i l'escalfor apareguin. Direu que al cap d'un temps ja no queda res de l'espelma; sí, però l'ésser humà, en canvi, pot cremar indefinidament. Un cop encès, ja no es pot apagar. Sempre hi haurà una matèria que cremi en ell.
El més desitjable, estimats germans i germanes, és ser abrasat pel foc sagrat de l'amor diví, perquè així és com trobareu el secret de la vida.
La majoria dels humans encara no estan encesos, conserven la seva personalitat intacta, no volen ser consumits, i per això segueixen sent com espelmes que encara no han estat enceses. Cal que es decideixin. Per tenir aquesta llum i aquesta escalfor, s'han de decidir un dia a cremar-ho tot. Amb quin plaer hem portat aquesta fusta i aquestes branques per cremar-les! S'haurien pogut quedar en algun racó, abandonades, inútils. Un cop enceses, mireu quin goig, quina felicitat ens aporten a tots! I totes aquestes energies s'enfilen amunt, cap al Sol, d'on vingueren... Aquestes crepitacions que sentiu són un goig, una joia, un alliberament d'energies. Són cadenes que es trenquen, els presoners surten de la presó i s'alliberen.
Si existeix el costum de resar al Senyor encenent una espelma o cremant encens és perquè l'espelma que crema, l'encens que que es crema, són els símbols del sacrifici que, en consumir-se, produeix resultats. Sense sacrifici no s'obté res. Únicament el sacrifici, que transforma les energies fent-les passar d'un estat a un altre, produeix la curació, la il·luminació. Veieu?, encendre una espelma... Cap dels gestos que l'ésser humà fa en la seva vida està mancat de significat. Fins i tot aquells que són insignificants en aparença contenen un significat molt pregon. Cada cop que encenc un foc, o una espelma, em sento commogut per la profunditat d'aquest fenomen que és el sacrifici, i això em porta sempre a pensar que per tenir llum, inclosa la llum interior, la llum de la intel·ligència, la llum de l'esperit, cal un sacrifici, cal sempre cremar quelcom dins nostre.
Font: Extracte d'una conferència de 1964 a Bonfin. Recollida en el capítol 5. "El sacrifici" del llibre Coneix-te tu mateix. Obres completes, volum 17.
