Obertura a la creació

Tots els humans cerquen un sentit a la seva existència, però es diria que fan tot el possible per no trobar-lo. I com el podrien trobar, si col·loquen en primer lloc la satisfacció dels seus instints més grollers? Que s'estudiïn una mica, i llavors s'adonaran que allò que els anima és la recerca del plaer, el desig de dominar, de posseir. Quan realment es desitja trobar un sentit, cal desprendre's, allunyar-se una mica, sinó hom resta encallat sense poder alliberar-se, i aleshores com podem parlar de sentit?

Déu ha posat el sentit de la vida en la comprensió, el respecte i l'amor en totes les coses que Ell ha creat. Evidentment, se'ns permet utilitzar-les quan les necessitem, però a condició de no transgredir les lleis del respecte i de l'amor, és a dir, de sentir que arreu hi ha una intel·ligència, unes presències amb les que podem entrar en relació. I els humans, si s'acostumessin a tenir una millor actitud en relació a tot allò que els envolta, tindrien més consideració els uns amb els altres.

La vida té una infinitat de graus, però per assaborir-ne els graus més subtils, cal anar més enllà de l'aparença material de les criatures, sentir totes les corrents que emanen d'elles i que, des de la pedra fins al sol, des de les flors fins a les estrelles, teixeixen la trama misteriosa de la creació. A la seva manera, tots els elements de la creació tenen el seu llenguatge, parlen entre ells i també ens parlen, i a nosaltres ens correspon saber com participar harmoniosament en aquest llenguatge universal. En aquest moment comprenem que l'únic que s'ha de fer és trobar els mitjans per millorar la nostra participació, i aquell que ho assoleix, deixa de formular-se preguntes inútils sobre l'existència de Déu, perquè sent que participa en la vida divina. Què més es pot demanar?

Tot està viu, tot vibra, tot resplendeix. Si fóssiu clarividents, veurieu aquesta resplendor de tota la creació. Però, malgrat que no el veieu, podeu sentir-la, cosa que és encara més important ja que, per a la vida interior, per a la vida espiriual, sentir és superior a veure. Es pot veure sense sentir res. La prova és en allò que fan la majoria d'humans: veuen, però no es beneficien massa del que veuen, car estan com tancats en el fons de sí mateixos, amb les portes i les finestres tancades a pany i clau, impedint que res arribi fins a ells. I si Déu en persona vingués a visitar-lo, sens dubte que es contentarien amb mirar-lo i criticar-lo. Per tant, només veure no canvia pas les coses en profunditat, cal sentir.

I donat que la natura està viva, podeu parlar-li. Les pedres, les plantes, els rius, les muntanyes, els astres no coeixen les nostres llengues, però això no té cap importància: qualsevol que sigui la llengua que utilitzem, les paraules que pronunciem amb convicció i amb amor, produiran vibracions, colors, ones que actuaran en la matèria, i la matèria reaccionarà, respondrà com si hagués comprès. No sóc pas tan ingenu com per creure que quan parlo a la terra, a l'aigua, a l'aire o al foc, comprenen les paraules que pronuncio; però aquestes paraules produeixen uns efectes determinats segons els pensaments, sentiments i força que s'hagi posat en ells. Quan em dirigeixo a l'aigua, sé que les meves paraules no són més que el suport d'energies pures que arribaran fins a ella, ocasionant una mena d'obertura a través de la qual ella em respondrà i m'ensenyarà moltes coses. Sí, perquè l'aigua poseeix els arxius de la terra des de la seva formació: en el curs dels seus llargs peregrinatges entre el cel i la terra, ho ha registrat tot.

El amor más grande que la fe. Pàg. 88