Mestre Omraam

Els esplendors de Tiphéret

2011-06-25T18:00:00.003+02:00

Us diré ara com podeu prendre les partícules etèriques que el sol us envia profusament cada matí. En realitat, és molt senzill, ni tan sols cal saber quins elements restablirant la nostra salut, això no té cap importància. Us esforceu només en pujar... en pujar amb el pensament fins les regins més subtils: allí, us exposeu, espreu... i, llavors, la vosta ànima i el vostre esperit, que són uns químics i uns metges molt competents, que conèixen exatament la naturalesa de totes les substàncies etèriques, capten allò que us es necessari i deixen a un costat tota la resta. Us concentreu, espereu, amb amor, amb submissió, amb goig, amb confiança, i, un temps després, quan torneu, sentiu que quelcom s'ha restablert, asserenat, reforçat.

Poc importa, doncs, si, de moment, no coneixeu la naturalesa d'aquests elements. El que puc dir-vos, en poques paraules, és que es troben en el prana. El prana és una força viva, és la vitalitat que ve del sol i que l'hore respira amb l'aire, i absorbeix amb totes les seves cèl·lules. Si voleu, podem comparar el prana amb l'aigua, una aigua que brolla de les altes muntanyes, un riu que conté molts elements nutritius per als peixos, així com per als animals i els essers humans que viuen en les seves ribes. El prana és un riu que ve del sol fins a nosaltres, i hem d'extreure d'ell, mitjançant la respiració i la meditació, els elements que necessitem.

(...)

En el futur, el sol serà la primera font d'energia. Fa ja molts anys, us vaig dir que un dia totes les fonts d'energia com el petroli, el carbó, s'esgotaran i, llavors, els humans se serviran de l'aigua, de l'aire, i, sobretot, del sol, que és una font inesgotable de la que podeu exteure-ho tot, absolutament tot. Ja s'han fet alguns intents en aquest camp de la tècnica. Però nosaltres, que extraurem del sol la vitalitat, la salud, però també l'amor, la saviesa, la pau, anem segles per endavant de la humanitat.

Los esplendores de Thiphéret. Ed. Prosveta. Imatge: Dora Gil.

Obertura a la creació

2011-06-12T13:03:00.002+02:00

Tots els humans cerquen un sentit a la seva existència, però es diria que fan tot el possible per no trobar-lo. I com el podrien trobar, si col·loquen en primer lloc la satisfacció dels seus instints més grollers? Que s'estudiïn una mica, i llavors s'adonaran que allò que els anima és la recerca del plaer, el desig de dominar, de posseir. Quan realment es desitja trobar un sentit, cal desprendre's, allunyar-se una mica, sinó hom resta encallat sense poder alliberar-se, i aleshores com podem parlar de sentit?

Déu ha posat el sentit de la vida en la comprensió, el respecte i l'amor en totes les coses que Ell ha creat. Evidentment, se'ns permet utilitzar-les quan les necessitem, però a condició de no transgredir les lleis del respecte i de l'amor, és a dir, de sentir que arreu hi ha una intel·ligència, unes presències amb les que podem entrar en relació. I els humans, si s'acostumessin a tenir una millor actitud en relació a tot allò que els envolta, tindrien més consideració els uns amb els altres.

La vida té una infinitat de graus, però per assaborir-ne els graus més subtils, cal anar més enllà de l'aparença material de les criatures, sentir totes les corrents que emanen d'elles i que, des de la pedra fins al sol, des de les flors fins a les estrelles, teixeixen la trama misteriosa de la creació. A la seva manera, tots els elements de la creació tenen el seu llenguatge, parlen entre ells i també ens parlen, i a nosaltres ens correspon saber com participar harmoniosament en aquest llenguatge universal. En aquest moment comprenem que l'únic que s'ha de fer és trobar els mitjans per millorar la nostra participació, i aquell que ho assoleix, deixa de formular-se preguntes inútils sobre l'existència de Déu, perquè sent que participa en la vida divina. Què més es pot demanar?

Tot està viu, tot vibra, tot resplendeix. Si fóssiu clarividents, veurieu aquesta resplendor de tota la creació. Però, malgrat que no el veieu, podeu sentir-la, cosa que és encara més important ja que, per a la vida interior, per a la vida espiriual, sentir és superior a veure. Es pot veure sense sentir res. La prova és en allò que fan la majoria d'humans: veuen, però no es beneficien massa del que veuen, car estan com tancats en el fons de sí mateixos, amb les portes i les finestres tancades a pany i clau, impedint que res arribi fins a ells. I si Déu en persona vingués a visitar-lo, sens dubte que es contentarien amb mirar-lo i criticar-lo. Per tant, només veure no canvia pas les coses en profunditat, cal sentir.

I donat que la natura està viva, podeu parlar-li. Les pedres, les plantes, els rius, les muntanyes, els astres no coeixen les nostres llengues, però això no té cap importància: qualsevol que sigui la llengua que utilitzem, les paraules que pronunciem amb convicció i amb amor, produiran vibracions, colors, ones que actuaran en la matèria, i la matèria reaccionarà, respondrà com si hagués comprès. No sóc pas tan ingenu com per creure que quan parlo a la terra, a l'aigua, a l'aire o al foc, comprenen les paraules que pronuncio; però aquestes paraules produeixen uns efectes determinats segons els pensaments, sentiments i força que s'hagi posat en ells. Quan em dirigeixo a l'aigua, sé que les meves paraules no són més que el suport d'energies pures que arribaran fins a ella, ocasionant una mena d'obertura a través de la qual ella em respondrà i m'ensenyarà moltes coses. Sí, perquè l'aigua poseeix els arxius de la terra des de la seva formació: en el curs dels seus llargs peregrinatges entre el cel i la terra, ho ha registrat tot.

El amor más grande que la fe. Pàg. 88

Imatges del Mestre

2011-06-12T12:23:00.000+02:00

La simplicitat

2011-04-26T15:48:00.000+02:00

La simplicitat... tan poques persones coneixen el significat i la importància d'aquesta paraula! S'aturen en les seves manifestacions exteriors: la simplicitat en els vestits, en els capteniments, simplicitat en la manera de viure. En realitat, la simplicitat és una actitud filosòfica que consisteix en allunyar-se del món físic, del món dels fenòmens, per enlairar-se fins al món espiritual, el dels principis.

Heus aquí la simplicitat: anar cap al centre, vers el cim. Mentre que amb la complicació és fa el camí invers: des del centre cap a la perifèria, des del cim cap a la base. Quan se surt de la simplicitat, de la unitat, hem d'enfrentar-nos a tants detalls que ja no veiem com s'organitzen les coses entre sí, segons les lleis de l'afinitat; ens debatem en direccions oposades, vacil·lem i ens debilitem.

El símbol més eloqüent de la simplicitat és el diamant, perquè no té mescla: és carboni pur. I també nosaltres, quan trobem la veritable simplicitat, posseïrem la puresa del diamant, i també la seva resistència.

L'aliment de l'esperit

2011-04-21T06:48:00.001+02:00

No oblideu mai que esteu habitats per un esperit, una guspira sortida del si de l'Etern, del Foc primordial, per encarnar-se en la matèria. Aquesta guspira porta en ella tots els projectes divins, i les seves peregrinacions a través de la matèria no tenen altre objectiu que el de realitzar aquests projectes. Però per subsistir necessita aliment.

Un dels símbols de l'alimentació, tant de l'aliment físic com de l'aliment espiritual, és el pa. Jesús deia: "Jo sóc el pa viu...". "Jo sóc el pa davallat del Cel". I durant l'últim sopar, beneí el pa per donar-lo als seus deixebles tot dient: "Mengeu, aquest és el meu cos". El pa representa, doncs, els elements de la vida divina. En venir a la terra, ja estem en possessió d'alguns d'aquests elements. Aquells que els han malbaratat en llurs encarnacions anteriors per no haver viscut raonablement, s'han d'esforçar en retrobar-los, si no continuaran el seu viatge enmig de grans dificultats.

En una Escola iniciàtica, no fem més que omplir els nostres sacs i els nostrers graners interiors, és a dir, el nostre intel·lecte, el nostre cor, la nostra ànima i el nostre esperit, amb aquest pa viu davallat del Cel.

Pensament quotidià del 21 d'abril de 2001. Ed. Prosveta

Sobre Bonfin (article de Koldo Aldai)

2011-04-03T08:26:00.006+02:00

Bonfin (França)

"El mundo comenzaba a rugir temprano allá abajo, en las carreteras del ajetreado litoral francés, en las ciudades de la poblada Costa Azul, pero allí arriba, en la suave montaña, sobre una enorme y privilegiada roca, junto al dominio de Bonfin (http://www.fbu.org/), alrededor de dos centenares de hombres y mujeres de diferentes países y culturas, contemplan un sol que asoma atrás de otra colina, agradeciendo silentes un eterno y diario milagro."

(...)

"En realidad todo es privilegio en Bonfin, allí donde la estancia tiene algo de la vivencia de otros mundos. En Bonfin hay muchas hectáreas de Cielo instaladas, ancladas en la tierra. De ahí el celo en su cuidado. Nunca me he sentido seguramente durante tanto tiempo inundado de tanta belleza, belleza externa de flores, plantas, huertos, fuentes, árboles…; belleza de seres plenos, colmados de gozo superior; belleza en las creaciones artísticas, en la generosa entrega al trabajo…; belleza externa en definitiva, manifestando una belleza, una pureza de adentro. ¿Cómo hacer de la tierra entera ese paraíso, cómo extender ese esplendor más allá de todas las fronteras? ¿Cómo hacer que el agua pura de la sabiduría inmortal alcance a todos los seres sedientos…? ¿Cómo hacer que nuevas voces se puedan sumar a esos coros sublimes?"

Koldo Aldai

> Article sencer.

Els exercicis de gimnàstica

2011-04-03T08:16:00.003+02:00

Cal beure de les fonts més pures

2011-02-28T19:29:00.004+01:00

No hem de privar-nos, no hem de renunciar, sinó només desplaçar-nos, és a dir, fer a dalt allò que fèiem a baix: enlloc de beure l'aigua en una bassa en la que pul·lulen els microbis, beure l'aigua d'una font pura, cristal·lina. No beure és la mort. Si us diuen que no s'ha de beure, no és cert; només de les clavegueres és d'on no s'ha de beure. Cal beure, però beure l'aigua celestial.

Un veritable espiritualista no es priva: menja, beu, respira, estima, però en unes regions i en uns estats de consciència meravellosos, desconeguts per a l'home ordinari. Quan es parla de renúncia, la gent s'espanta i diu: "Però si renunció, em moriré". I és cert, es moriran. Si no comprenen que la renúncia els aportarà quelcom millor, moriran.

No es tracta de deixar de beure, dormir, respirar, estimar, crear fills, sinó de fer-ho millor. Cada dia cal pensar en fer aquesta substitució per crear un moviment, una circulació d'energies, perquè si no, tot 'sestanca, s'atrofia i apareixen les floridures, la fermentació, la podridura.

Sempre ha de brollar aigua nova. I per fer brollar aquesta aigua nova hem de connectar-nos cada dia amb el Cel, meditar, resar, cada dia. Perquè només es veritablement nou allò que ve del Cel.

El trabajo alquímico o la búsqueda de la perfección. Ed. Prosveta

Construïu la vostra llar sobre la roca

2011-02-27T08:45:00.007+01:00

Us passi el que us passi, heu de conservar sempre la consciència que existeix en vosaltres una regió inatacable, inacessible; el vostre esperit.

És allí on heu de refugiar-vos per treballar. Llavors, encara que el karma us vulgui esclafar, restareu sempre per sobre: si el karma vol limitar-vos, vosaltres us allibereu; si vol enfosquir-vos, vosaltres us il·lumineu... Perquè en contra i en front de tot, vosaltres prosseguiu el vostre treball. Sí, cal intentar sempre assolir aquest punt on escapeu a les regions sotmeses al karma.

La qüestió rau, ara, en saber si podeu ascendir fins allà, si sou capaços d'anar a instal·lar-vos en aquella regió que es troba més enllà dels vents i del llamp. Jesús parlava precisament d'aquesta regió quan aconsellava "construir la pròpia casa sobre la roca". La roca és la regió de l'esperit on hem de situar la nostra llar, ja que és l'únic lloc que està a l'aixopluc de les intempèries. És també el "gran retir" del Salm 91: el pla causal.

Mentre no hagueu assolit aquesta regió amb el pensament i amb la meditació, us estancareu en les regions inferiors del pla mental i del pla astral, i sereu vulnerables, seguireu sent presa dels torments.

Font: Las semillas de la felicidad. Ed. Prosveta.

(...)

La meditació és un exercici del pensament mitjançant el qual us esforceu en elevar-vos el més alt possible en el món espiritual. És un exercici difícil. Per ajudar-vos a practicar-la, imagineu que esteu escalant una muntanya i que tracteu d'assolir el cim: aquesta imatge us portarà fins una altra muntanya en el vostre interior. El cim d'aquesta muntanya és allò que la Ciència iniciàtica anomena el pla causal. Esforçant-vos per elevar-vos fins allà, no només tindreu més possibilitats de realitzar els vostres millors pensaments i desitjos, sinó que interiorment us sentireu invulnerables.

Jesús deia: "Construïu la vostra llar sobre la roca". La roca és un símbol del pla causal. En el pla causal esteu segurs perquè us trobeu molt amunt, en un terreny molt estable, i res us pot assolir. Si construïu la vostra llar en el pla mental o en el pla astral, amb pensaments i sentiments mediocres, ordinaris, xapotejareu en basses i sempre sereu vulnerables.

Heu d'instal·lar-vos en els alçades del pla causal, i és la meditació la que us projecta fins allà.

Font: Penamientos cotidianos. Ed. Prosveta.

Imatge: Nicholas Roerich, Drops of life (1924).

La veritable religió

2011-02-26T18:52:00.001+01:00

La veritable religió ensenya que els humans s'han d'apropar a la llum, a l'escalfor i a la vida del sol, és a dir, buscar la saviesa que il·lumina i resol tots els problemes... l'amor desinteressat que embelleix, estimula i consola... la vida sublim i espiritual que us torna actius, dinàmics i audaços, a fi de realitzar a la terra el Regne de Déu i la seva Justícia. Heus aquí pequè ningú pot combatre aquesta nova religió, i qui la vulgui destruir es destruirà a sí mateix.

Quan aquesta comprensió d'una religió solar penetrarà els esperits, tota l'organització de la vida esdevindrà universal: no hi haurà més separacions entre els humans, ni més fronteres, ni més guerres, ni més misèria.

Tothom ha d'acceptar la religió i la fraternitat universal que ens ensenya el sol. Coneixent el sol en les seves manifestacions sublims de llum, d'escalfor i de vida, els humans s'aproparan cada vegada més a la divinitat, i la terra esdevindrà un jardí del paradís on tots els éssers humans viuran com a germans.

La imaginació

2011-02-26T07:16:00.001+01:00

Sovint ens sentim desgraciats, ens desanimen en comprovar com n'és de difícil corregir els nostres defectes. En realitat, en comptes de fixar-nos en les nostres debilitats, que són el resultat dels desordres als que ens abandonàrem en el passat, més val que ens preocupem d'allò que hem de fer en el futur, i dir-nos: "Ara ho repararé, ho reconstruiré tot".

I cada dia, amb una fe ferma, amb una absoluta convicció, treballar en aquesta direcció, és a dir, prendre tots els elements que Déu ens ha donat: la imaginació, el pensament, el sentiment, i recrear-nos, moldejar-nos, tal com desitjaríem ésser.

Imagineu-vos envoltats de llum, sostenint amb el vostre amor, amb la vostra generositat a tots aquells que ho necessiten, resistint les dificultats i les temptacions... De mica en mica, les imatges que formeu d'aquestes qualitats prenen vida, actuen en vosaltres i us transformen, alhora que treballen atraient de l'univers els elements adequats per introduir-los dins vostre.

Naturalment, cal molt de temps i d'esforç per obtenir resultats, però un dia els obtindreu, no en tingueu dubte. Sentireu per sobre vostre una entitat viva que us protegeix, us instrueix, us purifica, us il·lumina i, en els casos difícils, us dóna el recolzament que us cal.

Quan hagueu format aquesta imatge de perfecció durant molt de temps en el pla mental, davallarà mica en mica al pla físic per concretar-s'hi.

Font: Reglas de oro para la vida cotidiana. Ed. Prosveta.

El sol ens nodreix

2011-02-14T13:21:00.000+01:00

La majoria dels humans tenen envers el sol la mateixa actitud inconscient que envers l'alimentació. No es preocupen de la forma en què mengen. Es passen l'àpat parlant, gesticulant, renyint, i creuen que l'organisme s'encarregarà de rebre i escollir tots els aliments necessaris per al seu bon funcionament. I és cert, l'organisme se n'encarrega. Però el que no saben és que l'aliment conté forces i elements subtils vinguts de l'espai, que només una alimentació conscient ens permet de rebre. Aquests elements que pertanyen al pla etèric, al pla astral o, fins i tot, al pla mental, ens poden ajudar a millorar els nostres pensaments, els nostres sentiments i tot el nostre comportament. Sí, però a condició de saber menjar conscientment i intel·ligentment.

És exactament el que s'esdevé quan s'assisteix a la sortida del sol. Si esteu asseguts davant del sol, pensant en una altra cosa, rebreu sempre alguns beneficis físics de la seva escalfor i la seva llum, però els elements més subtils que poden ajudar-vos en la vostra evolució espiritual, no els rebreu.

Si sou conscients que a través dels seus rajos el sol us transmet la seva vida, el seu amor, la seva saviesa i la seva bellesa, us prepareu per rebre'ls, obriu en vosaltres milers de portes per les que aquests rajos poden entrar a dipositar els seus tresors, i és així com ompliu tot el vostre ésser amb els beneficis del sol.

Per això és tan important ser conscient del que representa el sol. Així és com podreu rebre els elements que us ajudaran a aprofundir en les lleis i en els misteris de la natura, a gaudir de la joia i de la pau.

La poesia

2011-02-12T11:05:00.000+01:00

La veritable poesia és l'expressió del verb diví, que és alhora música, colors, formes i perfums. Per això els seus poders són immensos.

Alguns diran que la música és més poderosa que la poesia, perquè abasta directament la sensibilitat dels oients. Sí, però el seu llenguatge no és tan clar, per tant no tant educatiu com el de la poesia, perquè només està fet de sons, mentre que un poema està compost de paraules a través de les quals es perceb no tan sols una melodia, un ritme i una entonació, sinó també colors, formes, una arquitectura. I, sobretot, es descobreix un significat.

La música desperta el sentiment, estimula la voluntat, però no dóna una orientació clara. Podem escoltar música tota la vida i seguir sent tan insegurs i ignorants com abans. Mentre que llegint o escoltant l'obra d'un poeta veritablement inspirat, gràcies a les paraules descobrim un significat, i avancem llavors en la claredat.

Pensament quotidià. 14 de febrer de 2011.

El paper del pensament

2011-01-15T20:19:00.002+01:00

Sentir és una cosa i pensar n'és una altra. Però massa sovint la sensació domina sobre el pensament. De vegades passa que us sentiu esgotats, el que és ben normal; però heus ací que aquesta sensació desencadena en vosaltres pensaments i sentiments de desànim, de tristesa i desesperació. Doncs bé, no, en aquests moments, és el pensament el que ha d'actuar sobre la sensació: encara que no la pugui vèncer, ha de ser allà com una llum, com un far en la distància. El pensament us diu que podeu aixecar-vos de nou; així doncs, malgrat el vostre esgotament, heu de creure en ell i no en les vostres sensacions.

No queda ni una gota d'energia en el vostre dipòsit? Recordeu que el dipòsit còsmic és ple, i que és allí on heu de buscar-la mitjançant el pensament. Perquè el pensament també serveix per això: amb tan sols unes gotes extretes d'aquest dipòsit d'energies, la flama de la vostra llàntia, que s'estava apagant, brilla de nou.

(...)

Per actuar cada dia correctament, és important vigilar el lloc que es concedeix al sentiment i el que es concedeix al pensament. Observeu-vos: en quins casos són els sentiments, les passions i els instints els que governen, i el pensament resta apartat, s'abandona; o bé, si intervé, és per nodrir les passions dels mitjans necessaris per assolir llurs fins. Doncs bé, d'això se'n diu viure en l'anarquia. Quan el pensament no compleix la seva funció, és a dir, quan no es dedica a dominar els sentiments i els desitjos, s'ésdevé l'anarquia.

Us heu preguntat per què la Inteligència còsmica ha col·locat el cap al cim del cos i el cor una mica més avall? És exactament com en un vaixell: a dalt hi ha el capità, i a sota les màquines. Les màquines fan avançar el vaixell, però el capità en decideix en rumb. També nosaltres tenim un motor, el cor, que impulsa en nostre vaixell. Però on anirà el cor si no està orientat pel cap, el capità, des de dalt, que observa i dóna les ordres perquè la nau arribi a bon port?

Font: Pensaments quotidials. 2010.

Meditació

2011-01-05T08:42:00.004+01:00

Tants homes i dones fugen vers el futur, perquè no poden suportar el seu present! Però no guanyen res amb això, perquè un dia o altre es veuran obligats a rendir-se a l'evidència: aquell futur que imaginen, en no tenir una base sòlida, només conté el buit i l'angoixa. Que comencin vivint bé el dia d'avui, on tenen tantes coses per provar, per veure, per apreciar i en les que pensar!

Però per viure l'instant present, han d'aprendre a aturar-se, a fer una pausa, a no abandonar-se més a la successió d'esdeveniments i estats interiors que aquests esdeveniments creen en ells. Certament, la vida no és més que un flux ininterromput, però hem de trobar la manera d'aturar-nos per posar una mica d'ordre en nosaltres mateixos, per harmonitzar-nos amb ritmes més harmoniosos.

I és per això que la meditació és tan necessària. Meditar és aquietar la marxa precipitada del temps per tal d'introduir en un mateix un ritme, una pau, una llum que deixaran la seva empremta durant molt de temps.

Font: Pensament quotidià del 5 de gener de 2011. Ed. Prosveta

L'aura

2011-01-02T10:14:00.002+01:00

No hi ha protecció més eficaç que una aura pura i lluminosa. És clar que tots els objectes, les figures o les fórmules màgiques esmentades per la tradició esotèrica tenen la seva raó de ser, tots tenen un sentit profund, però cap fórmula, cap talismà és tan poderós com l'aura. Abans d'adreçar-se als esperits, i sobretot als esperits infernals, un mag traça un cercle per inscriure-hi dins els noms de Déu, o símbols; aquest cercle és un record de l'aura. No pot donar ordres impunement als esperits tenebrosos si no té al seu voltant un cercle protector, una aura poderosa.

Generalitzant, podem dir també que no obtindrem resultats espirituals si no tenim al voltant nostre un cercle de protecció, és a dir, l'aura composta de virtuds i forces divines que simbolitzen els noms de déu inscrits en el cercle.

(...)

I ara, com s'ha de treballar amb l'aura? Podem fer-ho de dues maneres. En primer lloc, amb la voluntat conscient, és a dir, concentrant-nos, imaginant que nadem en els colors més purs, més lluminosos. Per tenir una idea exacta dels set colors heu de servir-vos d'un prisma. Els colors que veieu a la natura, en les flors o els ocells, no són mai exactament els de la llum solar. Mentre que amb el prisma veureu el que són veritablement el vermell, el taronja, el groc, el verd, el blau, l'índi i el violeta... Després, podeu fer un exercici imaginant-vos que els colors surten de vosaltres i es propaguen per l'espai, que esteu submergits en aquesta llum, en aquests colors, que esteu envoltats per una esfera lluminosa i que envieu el vostre amor a tot l'univers. Són uns exercicis tan agradables que potser ja no voldreu deixar de fer-los!

El segon mètode és treballar amb les virtuds: la puresa, la paciència, la indulgència, la generositat, la bondat, l'esperança, la fe, la humilitat, la justícia, el desinterés. Aquest segon mètode és més segur. Treballeu amb les virtuds, i són les virtuds mateixes les que formen l'aura.

Evidentment, si podeu treballar amb els dos mètodes serà encara millor. Amb les virtuds es realitza de forma natural; amb la voluntat conscient també es realitza, però és menys eficaç. Perquè, suposem que us concentreu cada dia en els colors de l'aura, però que, alhora, viviu una vida completament ordinària, transgredint les lleis divines: per un costat, construïu, però, per l'altre, destruïu. Per això és millor unir ambdós mètodes: viure una vida honesta, pura i plena d'amor i, al mateix temps, treballar conscientment amb l'aura, amb la imaginació.

Font: "El aura", dins La Armonía. Ed. Prosveta.

Vida nova

2011-01-01T10:08:00.000+01:00

Imagineu-vos que traceu un solc i que en aquest solc hi feu fluir l'aigua. Aquest solc és la saviesa, que us indica la bona direcció, el camí a seguir; i l'aigua és l'amor que us sostè al llarg de tot aquest camí.

Cada dia que viviu en la saviesa i en l'amor, prepara el dia següent en el que avançareu més fàcilment. Avui és la continuació de l'ahir, demà arribarà al seu torn, després els mesos, els anys, tota la vida. I una vida traça el camí per a les futures encarnacions.

Al principi sentireu, evidentment, que no teniu cap poder sobre un dia sencer, ni tan sols sobre una hora, sinó només sobre el minut present. Doncs bé, almenys durant un minut, esforceu-vos a crear en vosaltres la claredat, la pau. Aquest minut influirà el següent i, així, minut a minut, viureu en harmonia el dia sencer.

Parar per retrobar l'essencial

2010-12-28T13:04:00.000+01:00

Periòdicament convé fer una pausa i revisar la nostra vida. Per què? Perquè massa sovint, dia rere dia, l'existència que vivim es densifica i s'enfosqueix a causa de tot tipus de preocupacions i d'activitats que s'acumulen sense aportar res des del punt de vista espiritual.

Influïts per l'atmosfera de l'ambient, oblidem que hem de romandre molt poc temps a la terra i que haurem de deixar aquí les nostres adquisicions materials, els nostres títols, la nostra posició social.

Direu que tothom ho sap, això. Sí, tothom ho sap, però la majoria ho oblida. I fins i tot el deixeble d'una Escola iniciàtica, sovint, es veu influït: esdevé menys vigilant, es deixa ofuscar per l'espectacle de les riqueses, de l'èxit que veu al seu voltant.

Per això és indispensable que, de tant en tant, hi hagi una pausa per mirar enrere, analitzar la direcció que estem prenent, les activitats en les que estem compromesos, i fer cada vegada una elecció per només conservar l'essencial.

Font: Pensaments quotidiants (28/12/2010). Ed. Prosveta

La font divina

2010-12-26T10:26:00.002+01:00

Déu és una font que brolla. I com que ha fet l'home a la seva imatge -un microcosmos creat a imatge del macrocosmos- també nosaltres tenim dins nostre una font que espera les condicions oportunes per brollar i fluir.

Si mitjançant el pensament, l'oració, arribem a unir-nos a la Font celestial, farem brollar l'aigua de la nostra pròpia font, i totes les nostres cèl·lules seran regades, vivificades per aquesta aigua divina que les travessarà.

Gràcies a aquesta font que és l'amor, que és la vida, que és la llum, esdevenim un instrument perfecte en mans del Cel. I és llavors quan serem capaços d'acomplir el programa que ens donà el Mestre Peter Deunov en aquesta fòrmula tan bella i profunda: "Tingueu el cor pur com el cristall, l'intel·lecte lluminós com el sol, l'ànima vasta com l'univers, l'esperit poderós com Déu i unit a Déu".

Pensaments quotidians(26/12/2010). Ed. Prosveta.

Buscar respostes en el silenci

2010-12-20T12:18:00.002+01:00

La inquietud, l'agitació creen les pitjors condicions per a l'activitat del pensament. Per això, quan hagueu de resoldre un problema important, comenceu calmant-vos. Feu el sienci dins vostre i tracteu d'elevar-vos el més amunt possible, perquè és a dalt on es troba la llum. Quan sentiu que heu assolit una mena de cim, formuleu la pregunta que us preocupa i espereu.

Certament, la resposta començarà a arribar-vos amb més o menys claredat; potser no sigui més que una vaga sensació difícil d'interpretar, però això ja serà un indici. Així doncs, no abandoneu. Tantes vegades com calgui, torneu a fer la pregunta: aviat sentireu una claredat en el vostre interior, una certesa, i en aquest instant ja no hi haurà dubte, sabreu com heu d'actuar. Pero heu de saber que la claredat i la precisió de les respostes que rebreu depenen del vostre desenvolupament espiritual.

Font: Pensaments quotidians. Ed. Prosveta

Puresa i clara visió

2010-12-12T08:35:00.007+01:00

Una correcta visió de les coses només s'adquireix a través de la puresa. Per això en nostre Ensenyament posa èmfasi en la vida pura, tant en el pla físic com en el pla psíquic.

Tot el destí de l'ésser humà depèn de la claredat del seu "ull intern", i aquesta claredat depèn de la seva manera de viure. En el moment en què comet una falta, transgredeix les lleis divines, la seva visió espiritual s'obscureix, ja no és advertit ni guiat, i s'extravia per camins sense sortida. Per tant, correspon a cadascú prendre consciència de la relació existent entre la seva conducta quotidiana i la claredat de la seva visió.

Aquell que decideix viure una vida recta, honesta i noble, es purifica i els seus centres subtils comencen a funcionar. És així com, ben guiat i ben dirigit, torna a trobar les fonts, els prats, els llacs, les pastures i les muntanyes de la seva veritable pàtria.

Pensament 12 de desembre de 2010.

Màgia blanca

2010-11-27T09:53:00.001+01:00

Un mag no és altra cosa que un ésser que coneix profundament l'estructura de l'ésser humà i de la natura, així com els intercanvis que fa amb ella a través dels seus pensaments, sentiments i actes. El veritable mag treballa amb l'ajut de tot allò que és pur, noble, diví, perquè sap que cada mirada, cada paraula, cada gest, així com cada pensament, cada sentiment, cada acte, és un mitjà màgic.

Tot allò que contribueix a conduir els éssers més a prop de Déu en el camí de la perfecció és màgia blanca. Per contra, tot allò que retarda la perfecció de l'ésser humà i l'allunya de la Font divina és màgia negra. Ho sapiguem o no, és així. Aquesta definició de la màgia permet a cadascú saber si és un mag blanc o un mag negre. Tothom fa màgia inconscientment, igual com M. Jourdain feia prosa sense saber-ho; però quan se'ls mostra clarament que tal mirada d'odi, o tal gest desharmoniós és màgia negra, s'indignen...

El mag més gran que existeix és el Sol, perquè a la seva vista tot creix i embelleix en la natura.

La Alquimia Espiritual. Obres completes, Volum 2. Ed Prosveta.

Intercanvis vius i conscients

2010-11-26T08:49:00.003+01:00

Per viure i desenvolupar-se, aquest microcosmos que és l'ésser humà està obligat a romandre en contacte, en relació permanent amb el macrocosmos, és a dir, amb la naturalesa. Ha de fer constantment intercanvis amb ella, i això és el que s'anomena vida. La vida no és altra cosa que un intercanvi ininterromput entre l'ésser humà i la natura. Si aquest intercanvi és obstaculitzat es produeixen la malaltia i la mort. Tot allò que mengem i respirem és la vida de Déu mateix. Res existeix en el cosmos que no sigui vivificat, animat per l'Esperit diví. Tot viu, tot respira, tot batega i combrega amb aquest gran corrent que surt de Déu i que inunda el món, des de les estrelles fins als àtoms més petits. Sant Pau deia: "En Ell vivim, ens movem i tenim la nostra existència".

Tot és respiració, nutrició, intercanvis incessants. Quan pensem, realitzem un intercanvi en el món mental; quan experimentem sentiments, realitzem un intercanvi en el món astral; quan mengem, realitzem un intercanvi en el món físic. És per això que els tres processos més importants de l'existència són la nutrició, la respiració i el pensament. Si no mengem, morirem; si no respirem, morirem; si no pensem, morirem també, encara que, en aquest cas, no es tracti d'una mort física.

L'intercanvi és la clau de la vida. Explica l'èxit i el fracàs, la salut i la malaltia, la bellesa i la lletjor, la riquesa i la pobresa. La majoria dels éssers viuen, però amb la seva forma d'alimentar-se, de respirar, etc., obstrueixen els canals del seu organisme, ja no es pot fer correctament, doncs, l'intercanvi normal entre la natura i ells, i emmalalteixen. El mateix passa pel que fa al pensament: si el nostre cervell no rep correctament els pensaments lluminosos i no expulsa els dolents, tal i com s'expulsa la centra i el rebuig, es desequilibra.

Ens queixem, de vegades, que no ens trobem bé, i és perquè no sabem fer correctament els intercanvis: el nostre cor no està obert, som estrets, tancats, orgullosos, volem romandre sols i independents... Pensem que així som més sensats, però aquesta actitud obstaculitza els intercanvis que hem de fer amb la natura i amb els humans. Aquell que dóna i obre el seu cor realitza l'intercanvi perfecte, i un nou intel·lecte es desperta en ell gràcies al qual comença a comprendre els problemes més profunds.

La Alquimia Espiritual. Obres completes, Volum 2. Ed Prosveta.

El sacrifici

2010-11-14T11:49:00.002+01:00

Per què els Iniciats, quan han de fer una cerimònia màgica, o els sacerdots quan han de dir missa, encenen almenys una espelma, per tal que la llum estigui present? Són fets que coneixeu, però en els que no heu tractat d'aprofundir. El que us revelaré ara sobre aquesta qüestió és extremadament important i, quan ho conegueu, estareu obligats a realitzar-ho a la vostra vida. Per alimentar la flama, l'espelma li subministra els seus materials i, en fer-ho, minva. La combustió és, doncs, un sacrifici. Si no hi ha sacrifici, no hi haurà llum. Per tal que la llum i el foc existeixin cal un aliment, i l'espelma representa aquest aliment. Nosaltres també representem una espelma amb tots els nostres materials combustibles. Aquests materials estan apagats, morts; únicament el foc pot tornar-los vius, lluminosos, però cal una guspira per inflamar la matèria.

Mentre l'ésser humà viu una vida ordinària, segueix essent una matèria inerta, negra, com les branques mortes. Només quan ha estat visitat pel foc de l'esperit s'il·lumina, esdevé bell, viu, entusiasta. Però, per a això, ha de sacrificar la seva vida personal. Allò que impedeix els humans fer aquest sacrifici és la por a desaparèixer. És clar que hi ha quelcom que desapareix, és cert, però justament, aquest quelcom ha de desaparèixer perquè una altra cosa aparegui. La matèria de l'espelma desapareix perquè la llum i l'escalfor apareguin. Direu que al cap d'un temps ja no queda res de l'espelma; sí, però l'ésser humà, en canvi, pot cremar indefinidament. Un cop encès, ja no es pot apagar. Sempre hi haurà una matèria que cremi en ell.

El més desitjable, estimats germans i germanes, és ser abrasat pel foc sagrat de l'amor diví, perquè així és com trobareu el secret de la vida.

La majoria dels humans encara no estan encesos, conserven la seva personalitat intacta, no volen ser consumits, i per això segueixen sent com espelmes que encara no han estat enceses. Cal que es decideixin. Per tenir aquesta llum i aquesta escalfor, s'han de decidir un dia a cremar-ho tot. Amb quin plaer hem portat aquesta fusta i aquestes branques per cremar-les! S'haurien pogut quedar en algun racó, abandonades, inútils. Un cop enceses, mireu quin goig, quina felicitat ens aporten a tots! I totes aquestes energies s'enfilen amunt, cap al Sol, d'on vingueren... Aquestes crepitacions que sentiu són un goig, una joia, un alliberament d'energies. Són cadenes que es trenquen, els presoners surten de la presó i s'alliberen.

Si existeix el costum de resar al Senyor encenent una espelma o cremant encens és perquè l'espelma que crema, l'encens que que es crema, són els símbols del sacrifici que, en consumir-se, produeix resultats. Sense sacrifici no s'obté res. Únicament el sacrifici, que transforma les energies fent-les passar d'un estat a un altre, produeix la curació, la il·luminació. Veieu?, encendre una espelma... Cap dels gestos que l'ésser humà fa en la seva vida està mancat de significat. Fins i tot aquells que són insignificants en aparença contenen un significat molt pregon. Cada cop que encenc un foc, o una espelma, em sento commogut per la profunditat d'aquest fenomen que és el sacrifici, i això em porta sempre a pensar que per tenir llum, inclosa la llum interior, la llum de la intel·ligència, la llum de l'esperit, cal un sacrifici, cal sempre cremar quelcom dins nostre.

Font: Extracte d'una conferència de 1964 a Bonfin. Recollida en el capítol 5. "El sacrifici" del llibre Coneix-te tu mateix. Obres completes, volum 17.

Sensibilitat

2010-11-10T08:17:00.002+01:00

D'aquell que quan és ferit s'ofèn amb facilitat, se'n diu que és sensible. No, la veritable sensibilitat és una total obertura a la bellesa i a la llum del món diví, i un tancament a totes les lletjors i absurditats del món humà. Així doncs, allò que generalment anomenen sensibilitat, és a dir, la capacitat de sentir dolorosament la indiferència, el menyspreu, les crítiques i les ofenses, no és, en realitat, altra cosa més que la susceptibilitat, la sensibleria. Llavors, què queda per a aquests probres desgraciats per als qui no existeix ni el Cel, ni els àngels, ni els amics, ni la bellesa, sinó tan sols la gent injusta, malvada i malintencionada?

No hem de confondre sensibilitat amb sensibleria. La sensibleria és la manifestació malaltissa d'un "jo" pobre, mesquí, estret i neuròtic. La sensibilitat, per contra, és un grau superior d'evolució que posa l'ésser humà en relació amb les regions celestials i li permet vibrar a l'uníson amb tota la bellesa de l'univers.

Pensament del 10 de novembre de 2010

La il·lusió del jo

2010-11-08T08:09:00.000+01:00

Aquell que diu: "Jo, mi", sap sempre, veritablement, de qui parla? Quan diu: "Jo sóc, jo estic..." (estic malant, o estic sa, sóc desgraciat o feliç), "jo vull..." (diners, un cotxe, una dona), "jo tinc..." (tal desig, tal gust, tal opinió), creu que es tracta realment d'ell, i és aquí on precisament s'equivoca.

Com que els humans mai s'han analitzat en profunditat per conèixer la seva naturalesa veritable, s'identifiquen constantment amb aquest "jo" representat pel seu cos físic, els seus instints, els seus desitjos, els seus sentiments i els seus pensaments. Però que tractin ara de retrobar-se mitjançant l'estudi i la meditació: així arribaran a descobrir, més enllà de qualsevol aparença, que el seu jo veritable es confon amb Déu mateix.

Car la realitat és que no existeixen una multitud d'éssers separats, sinó un Ésser únic que treballa a través de tots els éssers, que els anima i es manifesta en ells, fins i tot sense saber-ho. Quan aconsegueixin sentir aquesta realitat, els humans s'aproximaran a la Font divina on tots tenen el seu origen.

Pensament quotidià 8/11/2010.

La veritable il·luminació

2010-10-17T08:54:00.001+02:00

Certs espiritualistes, sobre tot a Orient, tracten d'assolir aquesta il·luminació fent el buit. Vull pensar que alguns ho aconsegueixen, però quan jo vaig estar al Japó, vaig viure durant algun temps en un monestir budista a la muntanya, no lluny de Tokio, i allí vaig poder observar la vida dels monjos, les seves meditacions i els seus exercicis. Els meus mitjans d'investigació són potser limitats, per suposat, però utilitzant al màxim els mitjans de què disposava i participant en totes les seves activitats, vaig veure que el buit, tal com l'entenien, era veritablement el buit. No vull criticar, però d'acord amb allò que he après de la veritable Ciència iniciàtica, el buit no ha de ser un fi en sí mateix. Cal fer el buit per rebre la plenitud, i aquesta plenitud s'ha de reflectir en el rostre, i en tota l'actitud del deixeble o de l'Iniciat.

Quan estava en aquest monestir budista del Japó, participava en les meditacions, que tenien lloc al matí, molt d'hora, i també a la tarda. Sempre m'estranyava constatar que, després d'aquestes meditacions, que eren molt llargues, no es veia cap canvi en el rostre dels monjos, cap llum, res. Potser estaven cansats? Tal vegada estaven saturats després de tants anys de pràctica? No ho sé. Però per a mi, quan un medita, quan un entra en contacte amb el món diví, si no apareix en el rostre res de nou, res viu, lluminós, expressiu, és senyal que aquesta meditació ha estat inútil. Ho repeteixo, el buit no és la fita. Ha de servir per atreure la plenitud.

El buit és la manifestació del principi femení i la plenitud la manifestació del principi masculí. Si ambdós principis no van a l'uníson, res funciona. Si teniu una pedra de sílex (el principi femení) i la colpegeu amb un tros de ferro (el principi masculí), mentre les guspires no siguin capaces d'inflamar la fusta o el paper, no haureu aconseguit res. Quantes meditacions es perden d'aquesta manera! (...)

Insisteixo: el buit ha de servir per atreure la plenitud, si no és així aquest buit resulta inútil, i no només és inútil sinó perillós. Alguns s'imaginen que en aquest estat de buit, de passivitat, rebran la Divinitat. No, quan hom resta passiu, no pot tenir la seguretat de rebre la Divinitat, sinó més aviat entitats negatives del món invisible, les quals, en veure un tipus tan dèbil i desprotegit, s'alegren de trobar una llar on entrar i instal·lar-se. Sí, perquè aquell que s'abandona sense haver treballat prèviament amb el principi actiu i dinàmic per protegir-se, es troba a la mercè de les pitjors entitats.

Quan mediteu, heu de començar per estar tranquils, assossegats, distesos, en pau. Llavors, passats uns instants, esdeveniu actius, dinàmics, us concentreu i projecteu els vostes pensaments i els vostres sentiments en la direcció que heu escollit, intensificant-los per crear en vosaltres un estat d'expansió, de meravella... Llavors sí, us atureu per fer el buit i ja no penseu, només sentiu. En aquestes condicions no correu cap perill, ja que el vostre ésser s'ha tornat actiu, radiant, i les entitats malèfiques que es presenten amb l'esperança d'introduir-se en vosaltres per alimentar-se i esgotar-vos, s'han de mantenir a distància. Per poder fer el buit sense perill, prèviament cal haver fet un treball de purificació. Perquè, què voleu atreure si no heu treballat amb la puresa i amb la llum? Totes les impureses internes atreuran els indesitjables! Massa gent demana rebre el Cel sense haver après ni practicat la renúncia, el sacrifici. Com si fos tan fàcil! Volen gaudir del Cel immediatament, posseir tots els dons i totes les qualitats sense fer altra cosa que el buit. Doncs bé, el buit és quelcom molt perillós si hom no sap com preparar-se per atreure la plenitud.

"La verdadera iluminación", dins La vida psíquica, elementos y estructuras. Prosveta 1998.

La pedra filosofal

2010-09-23T13:21:00.002+02:00

A través de l'escalfor és com la natura tempera l'or, així com tots els metalls. L'or és, doncs, semblant a un aliment que una cuinera ha posat al forn. Però mentre que en la natura l'or es forma molt lentament, perquè el foc que el cou és molt dèbil, nosaltres, per produir l'or espiritual, tenim la possibilitat de procedir més ràpidament augmentant l'escalfor.

Però també cal anar amb compte de no cremar-ho tot. Es pot comparar l'aprenent d'alquimista amb l'aprenent de cuiner que encara no sap regular el foc: o bé deixa que es cremin els plats, o bé l'escalfor és tan dèbil que no es couen prou.

Per dur a bon port la gran obra i formar en nosaltres la pedra filosofial, hem d'encendre dins nostre el foc de l'amor, i aprendre a regular-lo. Amb amor s'accelera el procés; però l'amor, com el foc, requereix al seu torn un gran domini, de no ser així, aquí també correm el risc de cremar-ho tot.

L'amor és el foc més terrible que existeix si no se sap dominar; per això sempre ha d'ésser temperat per la saviesa. La pedra filosofial és aquest estat de consciència diví que només es pot assolir mitjançant l'amor i la saviesa.

Font: Pensament quotidià 23/09/2010.

La veritable creació artística

2010-09-14T10:25:00.000+02:00

El nostre Ensenyament es pot resumir en una sola paraula: creació. Sí, crear, però crear què? Quadres i escultures? Treballar sobre teles, fusta o marbre? No, treballar sobre un mateix. Perquè aquesta és la veritable matèria prima: un mateix, millorar la nostra pròpia matèria.

Un escultor fa algunes estàtues, molt bé, però quan el mireu, quan observeu la seva actitud, el seu rostre, veieu que mai ha tractat d'esculpir-se a sí mateix: és només una matèria bruta.

Quantes persones us mostraran els seus petits quadres, les seves cançonetes o poemes que tan sols reflecteixen desordre interior! N'estem farts, de tots aquests artistes! On són els veritables artistes, disposats a començar el veritable treball, a modelar-se ells mateixos interiorment? Vet ací un treball desconegut i inèdit, però és el treball del futur.

Font: Pensament quotidià del 14/09/2010.

L'amor

2010-09-05T09:36:00.010+02:00

Per comprendre què és realment l'amor, cal que us adoneu que no és pas un sentiment. Car els sentiments estan necessàriament subjectes a variacions segons es dirigeixin a tal o tal persona. L'amor és, doncs, un estat de consciència independent dels éssers i les circumstàncies.

Estimar no és pas tenir un sentiment vers algú, sinó viure en l'amor i fer-ho tot amb amor: parlar amb amor, caminar amb amor, menjar amb amor, respirar amb amor, estudiar amb amor. Estimar és haver harmonitzat tots els nostres òrgans, totes les nostres cèl·lules i totes les nostres facultats per tal que vibrin a l'uníson en la llum i en la pau.

Totes les manifestacions del nostre ésser són, llavors, impregnades de fluids divins. Nit i dia vivim en aquest estat, disposats a fer-ho tot amb joia, i tot allò que fem esdevé una melodia.

http://www.mikhaelaivanhov.org/index.php/audio

Somiar

2010-07-21T10:23:00.000+02:00

"La vida és un somni", això diuen poetes, místics, filòsofs i autors dramàtics. Però el fet que la vida sigui un somni no vol pas dir que hagueu de deixar-vos endur pel somni o, més exactament, somiar desperts, com fa molta gent. Desitgen això, anhelen allò altre... però aquests somnis inconnexos, sense cap ni peus, inspirats per la sensualitat, el caprici o la mandra no són aconsellables.

Certament podem somiar, o fins hi tot hem de somiar, però a condició que siguin somnis conscients, divins, orientats sempre cap al bé i la llum: el Regne de Déu a la terra, tots els éssers per fi lliures, vivint en amor i en pau. Si molts més homes i dones somiessin sovint així contribuïrien més ràpidament a la seva realització. Depèn, doncs, de cadascun de nosaltres crear imatges sublims que contribueixin a la transformació del gènere humà.

Pensament del 21/07/2010.

L'Alquímia espiritual

2010-07-02T12:07:00.006+02:00

Els religiosos i els moralistes s'equivoquen quan aconsellen extirpar el mal i els vicis, perquè mai s'han pogut obtenir bons resultats d'aquesta manera. Les branques d'un arbre estan connectades amb les arrels, i s'assequen si tallem aquestes arrels. I, de la mateixa manera, els nostres estats superiors estan connectats amb l'existència d'arrels en nosaltres.

(...)

La inspiració, talment com el goig de contemplar la bellesa, vénen de la força sexual, que no és, com es pensa, una força infernal. S'ha simbolitzat el mal en nosaltres com la serp; però aquesta només és dolenta per als ignorants, els malvats i aquells que no acompleixen la Voluntat de Déu. Per als Iniciats, és un servidor perfecte.

(...)
Molts tenen por de la força sexual, però és la que alimenta totes les cèl·lules; representa una energia que hem d'utilitzar raonablement, perquè és una saba bruta que es transforma en les cèl·lules i que l'esperit ha de distribuir després a tot l'organisme sota la forma de vitalitat en el pla físic, sota la forma d'amor i de goig en el cor, i sota la forma de llum i saviesa en el cervell.

La força sexual és un riu enorme, i els savis preparen molins arreu per dirigir-la. No deixen que els tormenti o que els empenyi a viure tragèdies; no deixen que inundi o arrasi els pobles i ciutats que hi ha dins seu, sinó que construeixen fàbriques, canals de reg, i cullen els fruits que ha produït aquesta força sàviament repartida. Quan més raonables som en la utilització de la força sexual, més riqueses espirituals adquirim. La força sexual controlada és exactament com l'aigua d'un gran riu que canalitzem per regar les terres.

Font: La alquimia espiritual. Capítulo IX: "La alquimia espiritual".

Començar bé el dia

2010-06-23T09:28:00.003+02:00

Cada matí, abans d'emprendre quelcom, recolliu-vos un instant per introduir pau i harmonia en vosaltres i uniu-vos al Creador, consagreu-li el jorn que comença mitjançant l'oració i la meditació.

El començament és l'essencial; és llavors quan les noves forces es desencadenen i s'orienten. Per actuar correctament cal començar per buscar la llum. Quan encara és de nit no us precipiteu en la foscor a collir algun objecte o començar alguna tasca, sinó que abans enceneu una làmpara per poder-hi veure, i llavors actueu. Doncs bé, per a qualsevol circumstància de la vida necessiteu encendre primer la llum, és a dir, concentrar-vos, recollir-vos per saber com actuar. Si no posseïu aquesta llum, anireu d'un costat a l'altre, trucareu moltes portes i no fareu res de bo.

La vostra jornada s'encaminarà en la direcció que, al matí, doneu als vostres pensaments. Si resteu en una actitud alerta i vigilant, aclarireu el camí; si no ho feu així, l'omplireu amb tota mena de coses inútils o, fins i tot, nocives. El deixeble de la Ciència iniciàtica sap com ha de començar la jornada si vol que resulti fructífera, plena de la gràcia de Déu, per poder expandir aquesta gràcia al seu voltant, a totes les criatures. Sap que, des de bon matí, ha d'acollir un pensament fonamental al voltant del qual gravitaran tota la resta al llarg del dia.

Si cada dia us fixeu una fita precisa, una orientació concreta, un ideal per assolir, totes les vostres activitats s'aniran ordenant, s'organitzaran i contribuïran a la realització d'aquell ideal. Fins i tot quan pensaments i sentiments estranys, negatius, intentin penetrar-vos, seran desviats i posats al servei del món diví; també a ells els obligareu a anar en la direcció que vosaltres mateixos hagueu decidit de prendre. Així doncs, gràcies al pensament fonamental que, ja de bon matí hagueu introduït en la vostra ment, en el vostre cor, podreu inscriure aquella jornada en el gran Llibre de la Vida.

I donat que tot s'inscriu, un cop hagueu viscut una esplèndida jornada, una jornada de vida eterna, aquesta no sols quedarà registrada i no morirá, sinó que intentarà arrossegar totes les altres jornades darrera d'ella per tal que se li assemblin. Tracteu almenys de viure bé una sola jornada, car aquesta influirà en les altres; tractarà de convèncer-les perquè siguin com ella, equilibrades, ordenades, harmonioses.

L'Alt ideal

2010-06-16T11:34:00.006+02:00

Voleu corregir certes debilitats? Voleu aconseguir dominar certes tendències instintives? Només ho aconseguireu si desenvolupeu en vosaltres l'amor envers un alt ideal.

Què és un alt ideal? Una aspiració a la bellesa, la bellesa espiritual que està constituïda de puresa, de llum, d'harmonia. Contempleu aquesta bellesa i, naturalment, espontàniament, us allibereu de tot allò que és nociu, obscur, caòtic.

Aquest amor per la bellesa us protegeix, com un vestit que no voldríeu embrutar. Quan us poseu vestits nous, o uns vestits que us agraden especialment, eviteu les activitats que els podrien esquinçar o tacar; instintivament presteu atenció als vostres gestos, als llocs on us assenteu.

Doncs bé, és així: si decidiu cultivar en vosaltres el gust pel món de la bellesa i el desig d'apropar-vos a ella, sentireu com, poc a poc, es teixeix al vostre voltant una espècie de vestit subtil que voldreu protegir i, així, vosaltres mateixos sereu protegits.

Mètodes de treball espiritual

2010-05-20T08:29:00.003+02:00

Els interrogants que ens plantegem són sempre els mateixos: com comprendre qui som, com captar el sentit de la nostra existència i superar els obstacles que trobem en el nostre camí. No espereu, doncs, que us parli d'altra cosa; sempre tornaré a aquestes qüestions: el nostre desenvolupament, les nostres dificultats, el camí a seguir i els mètodes que ens el permetran recórrer.

Reviseu tot el que us he donat aquests anys: no trobareu res més que mètodes i exercicis per dur a terme aquesta tasca. Sóc com un pare de família que convida cada dia una multitud de persones a la seva taula; per estar segur de satisfer tots els comensals, presento el major nombre possible de menjars i begudes; no manca res i cadascú pot escollir el que més li convigui. Naturalment, el fet que a la taula hi hagi de tot no és cap bona raó per veure's obligats a menjar-s'ho tot, per què, si ho fem, tindrem una indigestió.

Jo proposo un gran nombre de mètodes diversos, perquè sé que no tothom té el mateix caràcter, les mateixes necessitats, les mateixes dificultats i el mateix rendiment en el treball; a vosaltres us correspon escollir entre tots aquests mètodes, perquè seria perillós que intentéssiu aplicar-los tots.

Evidentment, sempre heu de tenir presents les poques regles que us he donat per conduir-vos en la vida quotidiana, perquè cada dia pugueu avançar en el camí de l'evolució sense entrebancs. Per això, esteu avisats: és com si estiguéssiu davant d'una taula sobre la que tot està posat a la vostra disposició, però no us precipiteu a menjar-vos-ho tot! Preneu alguns mètodes, quatre, cinc, sis, o, si voleu, set... i concentreu-vos en aquells que us permetran fer un treball en profunditat.

2010-05-19T08:32:00.005+02:00

Feu que el sol sigui sempre per a vosaltres com el més autèntic representant de la Divinitat.

Per què hi ha persones que troben normal anar a les esglésies i als temples a vinclar-se, agenollarse i resar davant d'imatges, creus o estàtues, i, en canvi, consideren anormal contemplar el sol? Com s'imaginen que rebran més llum o consol tancant-se entre parets, enmig d'objectes de metall o de fusta, enlloc d'anar de bon matí a la natura i dirigir-se al sol sorgit de les mans de Déu, radiant i ple de vida?

Si voleu anar a resar a les esglésies, feu-ho, però heu de saber que és el sol el que, gràcies a la seva llum i escalfor, us ensenyarà a viure la vida divina.

Pensament quotidià del 19 de maig de 2010.

Llibertat o destí?

2010-05-10T08:58:00.002+02:00

L'ésser humà és lliure, o bé es troba sotmès al destí? Aquesta qüestió ha estat discutida durant milers d'anys. L'error consisteix en creure que tots els individus han de suportar les mateixes lleis. Aquells que, com els animals, només obeeixen llurs impulsos purament instintius, se sotmeten inevitablement a les lleis de la fatalitat; és la seva pròpia naturalesa la que crea per a ells aquesta fatalitat. Mentre que aquells que han adquirit el domini sobre els seus instints, sobre les seves passions, escapen de la fatalitat per entrar en el món de la Providència, de la gràcia, on coneixen la llum i la llibertat.

No hem d'imaginar-nos que tothom pot ser lliure o que tothom ha de suportar un destí inexorable. No, la llibertat depèn del grau d'evolució de cadascú. Segons la seva manera de pensar, de sentir o d'actuar, l'ésser humà cau sota el jou de la fatalitat, o atreu sobre seu les benediccions de la Providència. Així doncs, en certs àmbits està lligat de peus i mans, sotmès al destí, i en altres se n'escapa, és lliure... Fins el dia que disposi plenament de la seva llibertat.

Pensament quotidià 10/05/2010

La importància dels centres fraternals

2010-04-29T14:11:00.007+02:00

Necessitem centres fraternals perquè són focus de llum, i la llum alegra i atreu els habitants de les regions superiors. Amb els nostres cants, amb les nostres meditacions, amb les nostres oracions, enviem a través de l'espai uns rajos que les entitats celestials perceben des de molt lluny, i, quan descobreixen punts lluminosos, enmig de les tenebres espirituals que envolten la Terra, se senten atretes pel seu resplendor i vénen a contemplar-los, vessant sobre nosaltres llurs benediccions. Així és com, poc a poc, ens reconeixen i esdevenim ciutadans del món de dalt.

Arreu del món calen focus de llum, perquè són els que connecten el Cel amb la Terra. Són canals vius a través dels quals davallen les benediccions divines. Sense aquesta connexió, la Terra seria presa de les forces negres.

Si desitgeu veritablement ajudar les vostres famílies, els vostres països, el món sencer, heu de fer tot el possible per crear centres de llum a través dels quals la Terra pugui entrar en contacte amb el Cel. Formar aquests centres és la tasca més gloriosa que podem emprendre: fer que totes les ànimes humanes es beneficiïn dels esforços que feu i que, gràcies al vostre treball, puguin rebre l'aliment espiritual i l'alegria.

Font: http://www.fraternidadblancauniversal.es/

La felicitat

2010-04-26T09:59:00.004+02:00

Vídeo: Le Véritable Bonheur

Hi ha qui diu: “sóc feliç, perquè…”. Doncs bé, el sol fet que doni una causa a la seva felicitat, és la prova que no poseeixen pas la felicitat veritable. Car la veritable felicitat és una felicitat sense causa. Sí, sou feliços i no sabeu perquè. Trobeu que és meravellós viure, respirar, menjar, parlar… i no sabeu pas perquè. No heu rebut res, ni un regal, ni una herència, ni una dona bonica. Sou afortunats perquè hi ha quelcom que ve de dalt, un element espiritual que no depèn de vosaltres, talment l’aigua que cau del cel.

Per a la majoria dels humans, la felicitat va lligada a les possessions: les cases, els diners, les condecoracions, la glòria… o bé la dona i els fills. No. La veritable felicitat no depèn de cap objecte, de cap possessió. Ve de dalt, i us sorpreneu de descobrir-vos a vosaltres mateixos, a tothora, en aquest estat de consciència meravellós. Esteu joiosos, i no sabeu perquè. Heus aquí la veritable felicitat.

Intuïció

2010-04-08T10:37:00.002+02:00

L'intel·lecte i el cor són per a nosaltres dues facultats indispensables, però mai ens donaran la veritable intel·ligència sobre la vida. Per tenir la veritable intel·ligència de la vida, heu de desenvolupar una tercera facultat, la intuïció, que és alhora una comprensió i una sensació.

Però compte, no heu de confondre la intuïció i la clarividència, que és una facultat inferior a la intuïció. Per què? Perquè la clarividència no va més enllà de la percepció objectiva dels plans astral i mental.

Així doncs, es poden veure les formes i les entitats del pla astral i del mental i, tanmateix, no comprendre res d'allò que es veu. Mentre que amb la intuïció, potser no es vegi res, però es comprenen les coses cent vegades millor que si es veiessin, perquè es viuen.

Font: Pensament quotidià del 8 d'abril de 2010. Ed. Prosveta

L'arbre sefiròtic

2010-03-30T10:59:00.004+02:00

Aquell que vulgui conèixer el camí a seguir per accedir al món espiritual, trobarà en l'Arbre sefiròtic molts aclariments. Perquè l'Arbre sefiròtic, que és una representació de les diferents regions de l'univers, també és una representació de les diferents regions psíquiques de l'ésser humà.

La primera sèfira, començant per la base, és Malkut, i representa el pla físic, la terra. Quan es deixa Malkut es deixa el pla físic per entrar en el pla psíquic, Iesod, la regió de la lluna. Iesod és l'inici de la vida psíquica, i per això representa un progrés en relació a Malkut.

Però la vida psíquica es compon, al principi, de regions brumoses, de formes vagues i indeterminades en les que hom s'hi pot extraviar. És la part inferior de Iesod, que encara no ha estat visitada per la llum de Tipheret, el sol. No heu d'aturar-vos en aquesta regió, cal que aneu més lluny fins descobrir el món de la llum, el món de l'esperit, perquè és allà on comença la veritable vida espiritual i el veritable treball.

Font: Pensament quotidià del 30/03/2010. Ed. Prosveta

Primavera

2010-03-22T13:13:00.017+01:00

A la primavera, quan la saba comença a pujar en la vegetació i li infon una vida nova, és també el moment d'emprendre tot un treball sobre vosaltres mateixos per tal que la saba espiritual torni a circular i regeneri tot el vostre ésser interior. La resurrecció de la natura a la primavera no és més que el reflex en el pla físic de la resurrecció de Crist, que introdueix una vida nova a les ànimes. Així és com s'uneixen la vida de la natura i la vida de l'ànima.

La vida de l'Iniciat té correspondències amb la vida de la natura; es desenvolupa com una seqüència de símbols segons una progressió determinada. La vida de l'Iniciat no fa més que continuar amb el desenvolupament de la terra i de l'univers. L'únivers va néixer com Crist, serà crucificat com Ell, i com ell ressuscitarà.

(...)

Quan arriba la primavera sentim que tot comença a moure's: les flors, els arbres, els ocells... Arreu de la natura una nova onada es desencadena. Heus aquí un dels fenòmens més extraordinaris de la vida: la renovació. Cada any tot es renova... tret dels humans! Els humans resten com són, no es posen a l'uníson amb aquesta renovació, estan tancats. Així que, ara, si volen assaborir veritablement la nova vida, cal que s'obrin, han d'obrir en ells les portes i les finestres per tal que aquesta vida pugui penetrar i impregnar-los.

Alguns diran: "però per a nosaltres ja s'ha acabat. La primavera és per a la joventut". Raonant així, s'aparten de la font de la vida. Tothom ha d'avançar amb la renovació. Aquí no es fa distinció entre joves i vells. ¿Que potser heu sentit els vells arbres dir: "Nosaltres ja hem passat l'edat de florir i reverdir, ara deixem això per als joves."? No, ells també, a la primavera, es cobreixen de flors i de fulles. Així doncs, fins i tot les velles àvies i els vells avis han d'entrar en la ronda, trotar, saltar, dansar -almenys simbòlicament- i tot anirà millor.

(...)

Què són la meditació, la contemplació i l'oració? Simplement, una forma d'alimentar-nos. Gràcies a elles, assaborim un aliment celestial, l'ambrosia, l'aliment de la immortalitat. Aquest és un aliment immaterial, però també té la seva correspondència en el pla físic. Els alquimistes l'anomenaren l'elixir de la vida immortal. Aquest elixir es troba present en tota la natura, i és el sol qui el distribueix.

Si a la primavera i durant l'estiu anem cada matí a la sortida del sol, és precisament per tractar de beure aquesta quinta essència de vida que el sol escampa per l'univers, i de la que les roques, les plantes, els animals i els éssers humans en reben partícules. Tots els éssers vius capten aquestes partícules d'una forma inconscient, però els humans poden aprendre a captar-les d'una manera conscient en aquest fluid que és la sortida del sol.

Sobre l'existència de Déu

2010-03-18T08:16:00.003+01:00

És del tot inútil discutir sobre l'existència o no existència de Déu! En realitat, la qüestió és ben simple. Per al no creient, és cert, Déu no existeix. Perquè depèn de l'home que les coses existeixin o no. Esteu adormits: encara que tots els tresors del món s'amunteguessin al vostre voltant, com que no en sou conscients, és com si no existissin.

Gairebé tots els éssers humans es troben així, immersos en el son de la inconsciència. Només els Iniciats, perquè són éssers veritablement desperts, veuen els esplendors que els envolten i estan joiosos. Els altres tenen les mateixes riqueses al seu voltant i en ells, però no se n'adonen.

Tot depèn, doncs, de l'estat de consciència. Quan s'està despert, certes coses esdevenen una realitat, però quan ens adormim, s'esborren. I el mateix passa amb Déu: si esteu adormits, no el sentiu i dieu que no existeix. Però desperteu i sentireu que Déu és allà, viu en nosatres i arreu.

Font: Pensaments quotidians. Pensament del 18/03/2010. Ed. Prosveta.

La vida és intercanvi

2010-03-15T11:10:00.002+01:00

La vida es pot definir com el resultat dels intercanvis que realitzem amb tota la natura. La vida està feta només d'intercanvis. Les manifestacions més evidents són la nutrició i la respiració, i si aquests intercanvis són obstaculitzats, es produeix el debilitament, la malaltia i la mort. Però els intercanvis que hem de fer per viure no es limiten a la nutrició i la respiració. O, més exactament, consisteixen en alimentar-se i en respirar també en les diferents regions de l'univers per alimentar els nostres cossos subtils: els cossos etèric, astral, mental, causal, búdic i àtmic.

Quan comprengueu com és possible trobar en l'univers l'aliment que convé als vostres diferents cossos, sentireu que la vostra vida és com una immensa sinfonia. Però primer cal començar restablint les comunicacions, per tal que les corrents d'energies puguin circular entre l'univers i vosaltres. I el restabliment d'aquestes comunicacions només es pot fer mitjançant un treball amb el pensament.

Font: Pensaments quotidians. Pensament del 15/03/2010. Ed. Prosveta.

Alguns consells respecte els infants

2010-03-12T10:17:00.009+01:00

Estigueu atents a la forma com els parleu

Els adults no estan prou atents a la forma com parlen als nens. Alguns segueixen tractant-los d'incapaços, de mals estudiants, d'idiotes, i els nens, suggestionats, hipnotitzats, esdevenen, al cap d'algun temps, realment estúpids i incapaços. Hem de saber que la paraula és poderosa, eficaç, i que allò que diem als nens els pot influir negativament, bloquejar-los, espantar-los. Sovint són els adults -els pares, els educadors- els que destrueixen els nens. Per aconseguir que obeeixin, treballin o s'estiguin quiets, ¿per què amenaçar-los amb el papu, el llop, l'home del sac o coses per l'estil? Després, durant tota la seva vida, aquests infants corren el risc de sentir-se amenaçats, en perill, i es converteixen en clients assidus dels psicoanalistes. Hi ha moltes coses que els adults han de corregir pel que fa a llur actitud respecte els infants.

Un mètode per desenvolupar les seves qualitats

Per ésser bons educadors, els pares han de pensar en totes les qualitats i virtuds que resten amagades a l'ànima i l'esperit del seu fill. En lloc d'acontentar-se donant-li algunes bofetades per ensenyar-li a no fer certes ximpleries, han de concentrar-se en la guspira divina que habita en el seu fill, esforçant-se per desenvolupar-la, i així aquest infant farà més tard meravelles.
I quan dormi, poden posar-se vora el seu llit, acaronant-lo, i sense despertar-lo, parlar-li de totes les bones qualitats que els agradaria que manifestés més endavant. Depositaran així en el seu subconscient elements preciosos que, quan els descobreixi anys després, el protegiran de molts errors i perills.

Creeu al seu voltant una atmosfera harmoniosa

Per educar un nen, no n'hi ha prou amb enviar-lo a l'escola, per més bona que aquesta sigui. Si a casa els pares donen al seu fill l'espectacle de llurs disputes, mentides i deshonestedat, com es poden imaginar que així l'educaran? S'ha observat que un nadó s'ha posat malalt i ha manifestat transtorns nerviosos a causa de les contínues batusses dels seus pares, fins i tot sense haver-les presenciat. Aquestes disputes creen al vontant d'ell una atmosfera de desharmonia que el nen acusa, perquè encara està molt unit als seus pares. El nadó no és conscient, però el seu cos etèric és el que rep els cops. Alguns pares es comporten d'una forma tan inversemblant que hom no pot evitar preguntar-se si realment estimen els seus fills. Ells, evidentment, diran que els estimen. Però no és pas així, perquè si de veritat els estimessin canviarien d'actitud, procurarien almenys corregir llurs debilitats, que es reflecteixen molt negativament en els seus fills. Mentre no s'esforcin per aconseguir-ho, es pot afirmar que no els estimen de veritat.

Oferiu-los una imatge irreprotxable

Els adults han de ser irreprotxables davant els nens en totes les circumstàncies, no poden mostrar cap debilitat, cap defecte. Quan els adults (pares, educadors) mostren llurs debilitats, els nens se senten confusos, desorientats, ja que no tenen res a què agafar-se. Els nens, per instint, busquen sempre recolzar-se en éssers que encarnen la justícia, la noblesa, el poder, senten una necessitat instintiva de justícia i de veritat, i quan veuen que els adults que s'ocupen d'ells cometen una acció condemnable, quelcom en ells s'altera. Al nen, que se sent dèbil i petit, li agrada sentir per sobre seu una autoritat infal·lible que el protegeixi. És totalment ignorant, però sap que és dèbil, per això té necessitat de protecció i s'arrauleix contra la seva mare per sentir la seva escalfor. I no és només en l'aspecte físic on cerca aixopluc, sinó també en l'aspecte psíquic. És per això que quan un nen comprèn que la seva mare, el seu pare, els seus parents o instructors, els seus mestres, no estan a l'alçada de llur missió, se sent perdut o es rebel·la... Aquest és l'origen de moltes tragèdies en les famílies i en la societat.

Condicions perquè una correcció sigui benèfica

És millor no pegar mai un nen. Excepcionalment, si s'ho mereix, una bofetada no pot fer-li cap mal, però, compte! No pegueu mai un nen quan estigueu enfurismats, perquè gravaríeu en la seva memòria una impressió d'odi, de maldat, i no pas de justícia, quan precisament, per a la seva bona educació, ha de sentir que sou justos i que per això el corregiu.
Així doncs, quan hagueu de corregir un nen, tingueu cura també de la vostra mirada. Aquesta no ha d'expressar ira, ni hostilitat, ni cap sentiment negatiu, perquè el nen oblidarà aviat la bofetada, però mai oblidarà com el miràveu.
Sovint, els adults peguen a un nen perquè estan exasperats i han perdut la paciència: és una reacció molt negativa. Les bofetades no han de ser dictades pel nerviosisme dels pares -el nerviosisme no és un sentiment pedagògic-, sinó pel seu desig de fer comprendre al nen que ha de respectar unes regles pel seu propi bé.

Font: Reglas de oro para la vida cotidiana. Ed. Prosveta.

La puresa permet el contacte amb el món diví

2010-03-11T13:10:00.004+01:00

Us queixeu que el Cel és sord, cruel, i no respon a les vostres crides. En realitat, esteu submergits en el món diví i si us sentiu tan aïllats, tan separats d'ell, és perquè amb els vostres pensaments i sentiments inferiors heu format capes opaques que, com una pantalla, us impedeixen d'entrar en comunicació amb ell. Si decidiu treballar en vosaltres mateixos per purificar-vos i tornar els vostres cossos subtils, receptius i sensibles, us adonareu que no hi ha, en realitat, cap separació entre el Cel i vosaltres.

És molt important per a un espiritualista saber eliminar les impureses del seu organisme físic, per tant els exercicis de purificació han d'ocupar el primer lloc en la seva vida, i no només la purificació per mitjans físics: els exercicis respiratoris, les ablucions, el dejuni, etc., sinó la purificació per mitjans espirituals: la meditació, l'oració.

Gràcies a aquests exercicis, introduïu dins vostre una substància que disgrega tots els elements estranys i nocius per tal que la vida divina pugui començar a circular altra vegada. Per això cada dia, vàries vegades, penseu en la neteja, en la purificació. Feu fluir l'aigua en vosaltres, l'aigua pura del Cel. Aquesta puresa no només us aportarà totes les benediccions sinó que la vostra presència serà alhora benèfica per als altres: fareu el bé a totes les criatures amb les que us trobeu, les il·luminareu i les posareu en comunicació amb el Cel.

Font: Reglas de oro para la vida cotidiana. Ed. Prosveta.

Atenció i vigilància

2010-03-11T12:15:00.004+01:00

L'atenció té diferents aspectes. L'aspecte més conegut és, evidentment, l'aplicació sostinguda que cal per realitzar correctament la nostra feina, escoltar una conferència o llegir un llibre.

Però existeix, alhora, una altra atenció que s'anomena observació de sí mateix, introspecció. Consisteix en prendre consciència en cada moment del dia d'allò que ocorre en el nostre interior, amb la finalitat de discernir les corrents, els desitjos, els pensaments que ens passen pel cap. Aquesta atenció encara no està prou desenvolupada. Per això, quan arriba el moment de resoldre un problema, de comprendre una qüestió important, el cervell està fatigat, ofuscat, i res no surt bé.

Perquè el vostre cervell estigui sempre lúcid, a la vostra disposició, heu d'estar atents, ser prudents i mesurats en totes les vostres activitats. Si no és així, fins i tot quan la Veritat en persona es presenti davant vostre, no comprendreu res. Per ser capaços de fer front raonablement, intel·ligentment, a totes les situacions que es presenten, heu de mantenir el pensament despert i vigilant. El que no està vigilant, el que tanca els ulls, està exposat a tots els perills.

No hi ha res pitjor que viure amb els ulls tancats. Cal tenir els ulls ben oberts per adonar-nos constantment dels estats de consciència en els que ens trobem. Només aquell que té els ulls ben oberts posseeix la intel·ligència de la vida interior, i no es deixa atrapar per forces o entitats estranyes. Quan un home s'endormisca... qualsevol el pot sorprendre!

Així doncs, cuideu l'atenció interna, aquesta atenció que s'ha de mantenir alerta, amb la finalitat que sapigueu sempre allò que passa dins vostre. Exerciteu-vos. No n'hi ha prou amb fer a la nit un examen de consciència; heu de ser capaços de distingir en qualsevol moment del dia quins són els desitjos, els pensaments, els sentiments que passen per vosaltres, conèixer el seu origen la seva naturalesa, i ser capaços, si cal, de prendre precaucions o fins i tot de reparar els desperfectes produïts.

En la vida quotidiana, tan aviat com es produeix un accident, veiem que els bombers o els militars surten de seguida per extingir els incendis, reparar els ponts, netejar les carreteres, salvar els ferits, etc. En el pla físic trobem natural reparar els desperfectes immediatament. Però en el pla intern no sabem què fer, deixem que es produeixin tota mena de destrosses sense reaccionar. Doncs no, cinc, deu, vint vegades al dia cal mirar-se un mateix, per veure què cal reparar i no trigar en fer-ho. De no ser així, després és massa tard, perquè ja estem desballestats, esmaperduts.

Font: Reglas de oro para la vida cotidiana. Ed. Prosveta.

El prisma

2010-03-08T20:58:00.001+01:00

Font: www.fbu.org.

El ioga de la nutrició

2010-03-01T12:24:00.009+01:00

Actualment, les persones, descentrades per una vida trepidant, busquen els mitjans per retrobar el seu equilibri fent ioga, zen, meditació trascendental o bé aprenent a relaxar-se. Jo no dic que això no sigui positiu, però he trobat un exercici més senzill i eficaç: aprendre a menjar.

(...)

Si us demano que feu l'esforç de menjar en silenci (no només de no parlar, sinó de no fer soroll amb els coberts), mastegant molta estona cada bocada, fent de tant en tant algunes respiracions profundes, però sobretot concentrant-vos en l'alimentació i donant gràcies al Cel per tota aquesta riquesa, és perquè aquests exercicis en apareça tan insignificants, són els millors per adquirir el veritable domini d'un mateix. El control d'aquestes petites coses us donarà la possibilitat de dominar coses més grans.

(...)

Vet aquí perquè us dic que la nutrició és un ioga, perquè saber menjar requereix atenció, concentració i domini.

Però per poder concentrar el nostre pensament durant els àpats cal tenir el costum de dominar-lo en la vida corrent; si sempre esteu atents a no deixar-vos envair per pensaments i sentiments negatius, llavors sí, el terreny està preparat i resulta fàcil.

(...)

Un àpat és una cerimònia màgica gràcies a la qual l'aliment s'ha de transformar en salut, en força, en amor i en llum. (...) Quan us trobeu davant dels aliments, heu de deixar-ho tot de banda, fins i tot els negocis més importants, perquè el principal és alimentar-se segons les regles divines. Si heu menjat correctament, la resta de coses s'arreglaran amb gran rapidesa. Menjar correctament permet, doncs, guanyar molt de temps i economitzar forces; no us imagineu que podreu resoldre els vostres problemes més fàcilment en un estat d'agitació i de tensió; al contrari, quan esteu agitats deixeu escapar els objectes de les vostres mans, parleu maldestrement, us entrabanqueu amb la gent i després heu de passar dies sencers reparant els danys.

La majoria dels humans no veuen que les activitats més insignificants de la vida quotidiana tenen un gran sentit. Llavors, com fer-los comprendre que els àpats són oportunitats per desenvolupar la seva intel·ligència, el seu amor i la seva voluntat? Tothom creu que la intel·ligència només es desenvolupa amb l'estudi o, en tot cas, a través de les dificultats i de les proves.

(...)

Voleu desenvolupar el vostre intel·lecte? Doncs bé, teniu l'ocasió de fer-ho cada vegada que feu servir els objectes que hi ha damunt la taula. Intenteu agafar-los i deixar-los sense que topin, sense moure de lloc res del que hi hagi al seu voltant: aquest és un bon exercici d'atenció i de previsió. Quan sento el soroll que fan les persones amb els coberts, o com els deixen caure, ja conec els defectes de la seva intel·ligència, i per més que estiguin diplomats en vàries universitats, sé que encara tenen grans llacunes intel·lectuals. Efectivament, per què els serveixen els diplomes si no saben calcular les distàncies?

(...)

Per desenvolupar el vostre cor heu d'evitar de fer soroll i de molestar els altres, ja que ells també tenen necessitat d'encalmar-se, de concentrar-se i de meditar. Molts pensen: "Els altres? Tant m'he fan els altres!" Heus aquí perquè tot el món s'esfondra: perquè no es pensa en els altres. Els humans són incapaços de viure junts perquè no es tenen cap respecte, perquè no existeix cap atenció dels uns envers els altres. Menjar junts és, doncs, una magnífica ocasió per ampliar i desenvolupar la pròpia consciència.

Allò que ens indica l'evolució d'un ésser humà és la consciència de pertànyer a un tot molt més vast que no pas ell, i la cura que posa en no desharmonitzar-lo amb la seva activitat, els seus pensaments, els seus sentiments i el seu soroll intern. Em direu: "Com? Un soroll intern?". Sí, tot soroll és el resultat d'una dissonància i el soroll que fem interiorment amb les nostres angoixes i les nostres rebel·lions pertorba l'atmosfera psíquica. Aquell que fa aquest soroll no sap que per a ell mateix és molt negatiu, i que un dia aquest soroll apareixerà en el seu organisme en forma d'una malaltia psíquica o fins i tot psíquica.

Quan mengeu, penseu també en enviar a l'aliment el vostre amor, perquè llavors s'obrirà per donar-vos tots els seus tresors. Mireu les flors: quan el sol les escalfa s'obren, i quan desapareix es tanquen. I l'aliment? Si no l'estimeu no us donarà gairebé res, es tancarà; però si l'estimeu, si el mengeu amb amor s'obrirà, exhalarà el seu perfum i us donarà totes les seves partícules etèriques. Esteu acostumats a menjar automàticament, sense amor, per omplir un buit, però intenteu menjar amb amor i sentireu en vosaltres una disposició meravellosa.

(...)

Per tant, durant els àpats desenvolupeu el vostre intel·lecte i el vostre cor, però també la vostra voluntat, car us acostumeu a controlar els vostres gestos, a fer que siguin mesurats i harmoniosos... i el gest pertany a l'àmbit de la voluntat. Els dies en què us sentiu neguitosos, considereu els àpats com una ocasió d'aprendre a assossegar-vos; mastegueu el menjar lentament, posant atenció en els vostres gestos i alguns minuts després haureu retrobat la calma.

Font: El yoga de la nutrición. Ed. Prosveta.

La malaltia com a senyal

2010-02-26T09:42:00.003+01:00

Si de vegades patiu una indisposició o una malaltia, heu de considerar-les com un senyal: és el Cel que us convida a fer sobre vosaltres un treball molt important de purificació que, d'altra manera, no haguéssiu fet. Accepteu aquestes molèsties amb reconeixement i gratitud. És preferible que les menors impureses que entrin en vosaltres es manifestin immediatament, perquè així podreu posar-hi remei ràpidament o, almenys, prendre precaucions. D'altra manera, si totes les impureses s'acumulen sense que ni tan sols us n'adoneu, us serà, després, molt difícil alliberar-vos-en.

Alguns se senten indisposats per petites impureses que contenen el menjar, el beure o l'atmosfera; això prova que són molt purs. Molts d'altres, en canvi, no són molt sensibles a causa de llurs impureses. Tots els que mengen carn, beuen alcohol i fumen constantment acaben per tenir un organisme tan saturat d'impureses que ja no són sensibles ni a les males olors, ni al fum, ni als residus; mentre que aquells que viuen en la puresa senten immediatament els inconvenients d'aitals condicions.

Seguiu el consell que us dono: considereu els menors inconvenients físics que patiu, siguin picors, grans o còlics... com un signe que heu de fer un treball de purificació que mai haurieu fet sense aquestes circumstàncies; considereu-los como una ocasió que el Cel us dóna per fer un treball, i d'aquesta manera, us poseu a la feina per expulsar una impuresa que arrossegarà amb ella moltes d'altres que vosaltres no veieu. La majoria de vegades no es fa aquest treball de purificació, i per això tot s'agreuja i es complica.

El Cel no deixa mai en pau ni tan sols als Iniciats, sinó que els envia tot tipus d'inconvenients per obligar-los a anar més lluny, cada vegada més lluny; perquè no s'aturin mai en llur treball.

Cap a una civilització solar

2010-02-25T14:28:00.002+01:00

Ara, voldria parlar-vos d'un ioga que supera tots els altres: el ioga del sol. En el passat era practicat per nombrosos pobles, però en els nostres dies ha estat abandonat, sobretot a Occident. Com que en sànscrit el sol s'anomena "surya", li he donat el nom de "Surya-ioga". És el meu ioga preferit, perquè reuneix i resumeix tots els altres iogues. Sí, per què no reunir tots els altres ioges en un de sol?...

El deixeble de la Fraternitat Blanca Universal no pot ser un individu estret, limitat, ha de desenvolupar-se en tots els terrenys. Ha d'actuar amb un desinterès absolut: és el Karma-ioga. Ha de buscar Déu, estimar-lo i adorar-lo: és el Bhakti-ioga. Ha de meditar, concentrar-se per arribar a dominar-se, a governar tot el poble de les seves cèl·lules: és el Raja-ioga. Quan algú s'asseu i medita executant els moviments de la nostra gimnàstica o paneurítimia, es tracta, si es vol, de Hatha-ioga. Si projectem llum i colors, envoltant-nos d'una aura lluminosa, es tracta de Kriya-ioga. Quan algú fa possible que en ell es cremin totes les impureses concentrant-se en el foc, es tracta d'Agni-ioga. Si es vigila sense descans per ésser amo del propi verb, és a dir, per a no pronunciar paraules negatives que puguin introduir el dubte o el desànim, i ens esforcem per arribar a ésser creadors de la nova vida, es tracta de Chabda-ioga. Si ens concentrem en el sol, l'estimem, el cerquem, el considerem com una porta oberta al Cel, com la manifestació de Crist, com el representant de Déu, es tracta de Surya-ioga. El deixeble que el practica no refusa cap dels altres iogues, al contrari, i així arriba a esdevenir un ésser complert, viu en la plenitud.

Us mostro el nou model d'humanitat que es crea en la Fraternitat Blanca Universal: éssers l'ideal dels quals és desenvolupar totes les qualitats i virtuds. Perquè en el Surya-ioga es troben compreses l'adoració, la saviesa, el poder, la puresa, l'activitat, l'abnegació, la llum, el foc sagrat de l'amor diví. Per això és important que sapigueu totes les benediccions que rebeu anant els matins a contemplar la sortida del sol.

(...)

I, d'altra banda, què passaria si us digués que, sense adonar-vos-en, ja sou al sol? No ho sentiu, però hi ha una petita part de vosaltres, un element molt, molt subtil, que viu en el sol. La ciència no ha arribat encara a estudiar realment l'ésser humà, no sap tot el que representa d'immens, de ric, de vast i de profund. El que es veu d'ell, el seu cos físic, no és ell. L'ésser humà posseeix altres cossos (astral, mental, causal, búdic i àtmic) que estan fets d'una matèria cada vegada més subtil.

(...)

En realitat, el mètode més eficaç per renovar la matèria del vostre organisme, consisteix en saber treballar amb el sol; us explicaré com. Cada matí esteu davant del sol que envia arreu de l'espai partícules lluminoses d'una gran puresa. Què us impedeix concentrar-vos per fer fora del vostre cos físic i psíquic les velles partícules usades, apagades, malaltes, i substituir-les per aquelles noves partícules que vénen del sol? Aquest és un exercici dels més útils que podeu fer a la sortida del sol: amb el vostre pensament, la vostra imaginació, intenteu prendre partícules divines i introduïu-les en vosaltres. Així, poc a poc, anireu regenerant la matèria del vostre ésser; gràcies al sol, pensareu i actuareu com a fills de Déu.

La malaltia no és altra cosa que una acumulació en l'organisme de matèries estranyes, i per a curar-vos, heu d'expulsar-les. Aquest és el veritable concepte de salut: la neteja! Si és tan important el saber recollir, al matí, les partícules que ens aporta el sol, és perquè són les úniques que no produiran en nosaltres cap aglomeració, cap impuresa. Tot allò que mengeu, bebeu, respireu, deixa sempre algun residu, fatalment. Només els rajos del sol estan fets d'una matèria que no deixa residus. Per això hem d'aprendre a nodrir-nos amb aquest element superior que és la llum.

(...)

"Però, direu, és absolutament necessari anar a la sortida del sol? No és el mateix resar a casa?" És clar, a la vostra habitació també podeu resar, unir-vos a Déu, tornar al centre. Però si, al mateix temps que reseu, respireu aire pur i us exposeu als rajos del sol, realitzeu aquesta unió amb Déu no només intel·lectualment, o espiritualment, a través de l'aire, la llum. Aquí, a l'alba, us ajuden factors molt poderosos: l'aire pur, la frescor, la tranquil·litat, tot l'espai i l'escalfor, els rajos del sol... És la plenitud! Si sabeu aprofitar totes aquestes condicions, us apropeu més ràpidament, més eficaçment, més meravellosament a aquesta font de vida de la que tan necessitats n'estem tots.

Font: Hacia una civilización solar. Ed. Prosveta.

Evolució

2010-02-24T08:30:00.002+01:00

Cal molt de temps i, sobretot, molta feina abans d'obtenir resultats en la vida espiritual. Mireu quants milions d'anys necessiten les pedres per convertir-se en plantes... Quants milions d'anys necessiten les plantes per convertir-se en animals... I als animals, quants milions d'anys els calen per esdevenir humans...

Evidentment, d'un regne a un altre el temps s'escurça, cal una quantitat enorme de temps per a les pedres, menys per a les plantes, menys per als animals... i menys encara perquè els homes es converteixin en superhomes o en àngels. Perquè en cada regne augmenten les possibilitats i les facultats. Malgrat que el temps disminueixi, seran necessaris centenars de milers d'anys abans que els homes s'assemblin als àngels, però si us poseu a treballar conscientment, podreu escurçar aquest temps.

(...)

L'ésser humà és lliure de decidir si vol davallar i aproximar-se als animals, plantes i pedres, o recórrer el camí ascendent que, a través de les jerarquies angèliques, el conduirà fins al Creador. Per elevar-se, ha de trobar les activitats que li permetin substituir les partícules bastes i opaques dels seus cossos físic, astral i mental, per partícules cada vegada més lluminoses i pures.

Aquell que es deixa endur per allò fàcil, per la peresa i l'estancament, s'apropa a la vida instintiva, vegetativa, mineral, i es petrifica. Mentre que si posa una major intensitat espiritual en els seus pensaments, els seus sentiments i els seus actes, canvia de regió, penetra en una altra dimensió de l'espai on descobreix una forma de vida desconeguda fins llavors: se sent contínuament en contacte amb l'amor i la llum.

Font: Pensament quotidians

Sintonitzeu amb el món espiritual

2010-02-23T10:07:00.002+01:00

Voleu escoltar un concert o una obra de teatre, o les notícies: gireu el botó del vostre aparell de ràdio fins que trobeu l'emissora que retransmet aquell concert, aquella obra de teatre o les notícies. Igualment, en el vostre aparell de ràdio interior, teniu la possibilitat d'escollir els programes que voleu sentir. Però captar les longituds d'ona del món espiritual requereix tot un aprenentatge, si no, en el moment en què creieu estar rebent les melodies del Cel, sentireu els crits i terrabastalls de l'Infern.

Si us passa això, no us quedeu sense fer res, afanyeu-vos a canviar de longitud d'ona; amb el pensament, la imaginació, connecteu amb una altra emissora.

Què és resar? És prémer el botó de les longituds d'ona més curtes i més ràpides que ens posen en relació amb el món diví.

Pensament del 23 de febrer de 2010.

La música i el cant

2010-02-21T16:29:00.006+01:00

«Cantar amb ell esdevenia una experiència mística... Un capvespre del mes d'agost de 1960, a la vora del foc, els participants, electritzats per les seves paraules, se superaren interpretant amb molta sensibilitat un dels més bells cants a quatre veus que coneixien. El Mestre no havia cantat amb ells.

Al dia següent els confesà que el poder del cant va tenir un efecte extraordinari sobre ell i que va estar a punt de perdre la consciència perquè la seva ànima volava. Després de deixar-los, va estar pensant en el poder del seu amor, mirant els estels i respirant profundament per assimilar el què li havia succeït. "Jo sé el que faig per a vosaltres, els va dir amb senzillesa, però us dono les gràcies pel que vosaltres feu per a mi."»

Font: Louise-Marie Frenette. La vie d'un Maitre en Occident.

Predicar amb l'exemple

2010-02-18T12:28:00.002+01:00

Molts dels que descobreixen algunes veritats de la Ciència iniciàtica, s'afanyen a voler instruir als altres, i van per tot arreu predicant i intentant convèncer-los. I si no ho aconsegueixen, els critiquen i els tracten amb menyspreu.

Doncs bé, van massa de pressa; encara no han comprès una de les regles essencials de la Ciència iniciàtica: la que diu que el deixeble, abans d'intentar convèncer els altres d'una veritat, primer ha de viure-la. I viure-la significa experimentar-la durant molt de temps, exercitar-se amb ella fins convertir-la en la seva pròpia carn i ossos, formant amb ella un sol ésser. Aquell que ben aviat vol convèncer els altres de les veritats espirituals, no tan sols no se'n sortirà, sinó que fins i tot corre el risc de perdre-les.

Sí, cal que guardeu aquestes veritats dins vostre durant un temps sense dir-ne res, viure amb elles, fer-les vostres, a fi que us aportin les forces que us ajudaran a triomfar en les proves que haureu de passar: a partir d'aquest moment, aquestes veritats no només no us abandoraran, sinó que quan les transmetreu als altres tindran una gran força de persuasió gràcies al vostre accent sincer.

Però, fins i tot tenint això en compte, hi ha moltes coses que s'han de conèixer abans d'intentar transformar els altres, ja que si ells mateixos no senten la necessitat, si no han comprès la importància d'una filosofia i d'una disciplina espirituals, no hi ha res a fer, heu de deixar-los estar. La seva actitud només demostra que encara són massa joves i que necessiten experiències i lliçons. Sofriran, és clar, i serà aquest sofriment el que un dia els obligarà a canviar de vida. Mentrestant, però, deixeu-los tranquils.

En realitat, heu de deixar en pau a tothom, i ocupar-vos tan sols de millorar-vos vosaltres mateixos. Només amb el vostre exemple demostrareu als altres que estan equivocats, o que es comporten malament. Sí, amb el vostre exemple. Treballant sobre un mateix, es treballa sobre els altres: s'acabaran adonant que teniu qualitats que a ells els manquen, i com que desitgen posseir-les es veuran obligats a imitar-vos i a millorar.

No us ocupeu, doncs, dels altres ressaltant-ne les mancances i debilitats, perquè d'aquesta manera no els aporteu res de bo, sinó que fins i tot us debiliteu i esdeveniu desagradables com ells. Accepteu-los com són, sigueu pacients i treballeu dia i nit per millorar-vos, fins demostrar-los que existeix quelcom magnífic que es pot aconseguir. Mentre no en siguin conscients, no aconseguireu ensenyar-los res amb les vostres paraules.

Com penseu convèncer la gent perquè abandoni certes debilitats de les que ni tan sols vosaltres mateixos us heu pogut alliberar? Com pot un ésser poruc infondre valor als altres? Si les seves cames tremolen quan crida "Endavant!", com podrà arrossegar les multituds? Heu de saber que només la victòria sobre les vostres debilitats us donarà poders, i aquests poders emergiran tard o d'hora a través dels vostres ulls, dels vostres gestos, del vostre rostre, de la vostra veu: s'expressaran fins i tot si voleu amagar-los. Penseu que no es tan fàcil desprendre's de les debilitats humanes: calen anys i anys de treball amb un mateix per assolir-ho.

Llibertat

2010-02-18T08:20:00.005+01:00

Quanta gent considera que ser lliure consisteix en no dependre de res ni de ningú. Els desgraciats no coneixen els perills que corren: com que no tenen res al cap ni a l'ànima que els ompli, hi ha molts llocs buits en ells on tot allò que és negatiu i tenebrós està disposat a introduir-se.

Desitgen ser lliures, sí, però la realitat és que acaben sent completament absorbits per altres forces que desconeixen. Quantes vegades hem pogut constatar-ho! A tots aquells que no tenen al cap un ideal diví, el Diable els troba feina: bajanades, bogeries, aventures perilloses amb les conseqüències que se'n deriven... Sí, perquè ells eren "lliures", per així dir-ho!

Hem d'estar compromesos, plens, ocupats i posseïts pel Cel, només llavors estarem protegits i serem veritablement lliures. Que us quedi clar: només trobarem la llibertat en el nostre compromís, la nostra submissió al Cel.

Pensament del 18 de febrer de 2010.

Omraam Mikhaël Aïvanhov

2010-02-17T09:50:00.001+01:00

Omraam Mikhaël Aïvanhov (1900-1986), és un mestre espiritual d'origen búlgar que es traslladà a França el 1937, on va donar l'essencial del seu ensenyament.

Nascut el 31 de gener de 1900 a Serbtzy (Macedònia), sota el signe d'Aquari, va cursar estudis universitaris a Sofia, va exercir després de mestre i, a partir de 1934, fou director d'institut. Alhora, seguia assiduament els ensenyaments del Mestre Peter Deunov, a qui conegué l'any 1917 a Varna.

A través de més de 5000 conferències, Aïvanhov explora la naturalesa humana a escala individual, familar, social i planetària. Els seus deixebles l'anomenen Mestre, en l'acepció oriental del terme, referida al control personal i al talent pedagògic. El seu objectiu prioritari és ajudar l'ésser humà a retrobar la seva dimensió espiritual (a la que anomena naturalesa superior o divina), a perfeccionar-se, a reforçar-se i assolir la plenitud en el bell mig del món on es troba. "Sobretot", afirma el mestre, "m'he esforçat en aclarir un tema: les dues naturaleses de l'ésser humà, la seva naturalesa superior i la seva naturalesa inferior, perquè això és la clau que permet resoldre tots els problemes de l'existència".

Però el treball interior, individual, s'enquadra dins una perspectiva més àmplia i universal: permet adquirir la consciència que som ciutadans del cosmos, membres de la gran família humana, la fraternitat universal, fills i filles d'un mateix creador. Encara més enllà, l'ensenyament del Mestre Omraam Mikhaël Aïvanhov ens convida a participar en la realització d'una nova edat d'or sobre la Terra.

El nom d'Omraam

L'any 1959, el fins llavors conegut com a germà Mikhaël viatja l'Índia. Allí troba Neem Karoli Baba, que li dóna el nom d'Omraam. "Aquest nom", comenta Georg Feuerstein, "està compost per Om i Ram, dos mantres molt coneguts a l'Índia, dues paraules sànscrites carregades de poder." Om és el mantra més sagrat dels hindús. Representa l'Absolut, el Diví. La síl·laba Ram (escrita en francès "Raam" per tal que sigui ben pronunciada) és el mantra que representa l'element foc.

El Mestre explicava el sentit iniciàtic del seu nom de la següent manera: "El nom que em fou donat a l'Índia, Omraam, correspon als dos processos "solve" i "coagula" dels alquimistes: Om dissol les coses, les fa subtils, i Raam les materialitza, les concreta. El nom d'Omraam és, doncs, tot un procés de concretització: l'idea invisible, impalpable, que ha d'encarnar-se a la Terra per tal que el món sencer pugui veure-la, tocar-la."

Fins llavors, el germà Mikhaël no va voler que els seus deixebles l'anomenessin Mestre. Ell mateix sempre s'havia considerat com a deixeble del seu propi Mestre, Peter Deunov. Després del viatge a l'Índia, però, tot va canviar. Els seus deixebles, que el seguien des de feia ja 22 anys, insistiren en manifestar-li el respecte que mereixia i, finalment, va acceptar que l'anomenessin "Mestre".

Un veritable Mestre, diu, és algú que coneix la veritat, que comprèn les lleis i els principis de l'existència, i els respecta. També té la voluntat i la capacitat de controlar el seu món interior, i d'utilitzar aquest control amb l'únic fi de manifestar totes les qualitats i les virtuts de l'amor desinteressat. El desinterès és l'amor no egoista, la manifestació més elevada del qual, en el nostre univers immediat, és el sol.

El Mestre també afegeix: "l'ideal del deixeble és desprendre's de totes les limitacions, eliminar tots els entrebancs, per arribar a ésser com la llum." Els entrebancs dels que parla són els límits establerts per l'ego-personalitat, que ens impedeixen veure les coses tal com són, pensar, sentir i actuar en sintonia amb la Realitat.

El treball espiritual

2010-02-05T09:57:00.005+01:00

No deixeu passar ni un sol dia sense unir-vos al Cel, sense meditar, sense resar... Perquè res és més important, més saludable per a vosaltres que trobar-li el gust a les activitats espirituals. Vàries vegades al dia, atureu-vos durant uns minuts i tracteu de trobar dins vostre el punt d'equilibri, el vostre centre diví...

Començareu aleshores a sentir que, en totes les circumstàncies de la vida, posseïu en el vostre interior un element etern, indestructible... I encara que d'això no n'obtingueu cap benefici en el pla material, interiorment sou més lliures, més forts, esteu més plens de confiança, planegeu per damunt dels esdeveniments. Aquest treball espiritual és l'única riquesa, l'únic bé que us pertany de veritat. Tota la resta us ho poden prendre: només el treball us pertany per sempre.

Qui decideixi emprendre un treball espiritual ha de comprendre que aquest treball afecta una matèria extremadament subtil, que defuig tots els nostres mitjans habituals d'investigació. Però els resultats que es poden obtenir en el pla espiritual són tan reals com els que es poden obtenir en el pla físic. Desencadeneu forces, orienteu corrents o il·lumineu consciències en el pla espiritual d'una forma tan real com podeu serrar fusta o preparar una sopa en el pla material. Un dia o altre els resultats apareixeran, però primer es produeixen en els plans subtils.

El que no coneix aquestes lleis espera veure de seguida els resultats del seu treball interior. Com que veu que no arriba res, es decep i aquesta decepció el pot portar a destruir allò que ja ha construït. Però vosaltres, ara, ho sabeu, i ja no caureu en el desànim.

Sí, estimants germans i germanes, si coneguéssiu la importància, l'esplendor del treball espiritual, no deixaríeu passar ni un sol dia sense concentrar-vos, i vàries vegades, amb tot el vostre pensament, amb tot el vostre cor, tota la vostra ànima...

Tots els Iniciats són unànims: l'essencial és l'esforç personal, l'esforç sincer, l'esforç de la voluntat, del pensament, de l'ànima, de l'esperit, concentrats en els millors objectius.

Font: http://www.fbu.org/

L'aigua de la vida

2010-02-04T17:22:00.000+01:00

Ciència i espiritualitat

2010-02-04T11:54:00.005+01:00

No es pot negar que l'especialització és la causa de progressos fantàstics. Per aprofundir els seus coneixements en un àmbit, els científics han de limitar el seu camp d'investigació. Sí, però aleshores és important que sàpiguen veure les connexions que uneixen el tema que estudien amb la totalitat de les exitències.

Però, què fan? Separen una petita escorça de l'Arbre Còsmic i, quan l'han pesat i examinat bé, escriuren llibres o reuneixen alguns centenars de persones, els seus col·legues, els seus estudiants, per presentar-los els resultats de les seves investigacions. I d'això en diuen "ciència". Però un cop aquell troç d'escorça ha estat tallat, en certa forma, és mort! Com que està separat de la vida universal, és mort...

Per aquesta raó, algun dia, els científics es veuran obligats a admetre que, amb llur manera de procedir, han contribuït enormement a la mala comprensió d'aquest conjunt que és la vida, i se sentiran avergonyits. És clar que, quan enumeren les particularitats d'un mineral, d'una planta o d'un animal, no els podem retreure res. Però encara que allò que en diuen sigui exacte, tan sols representa un fragment de la realitat. Per tenir una visió completa, és necessari que relacionin el seu objecte d'estudi amb la vida còsmica que emana, vibra, irradia...

Enteneu-me bé, no es tracta pas de criticar o negar els descobriments científics; el problema no rau aquí, es troba al cap dels investigadors, en la seva actitud envers la vida, en la seva incapacitat per enllaçar els seus temes d'estudi amb el conjunt de l'existència. Donen massa importància a l'anàlisi i fan poc cas a la síntesi. Ara bé, què és l'anàlisi? Un descens a la matèria. I la síntesi? Un ascens cap a l'esperit. Quant més ens elevem més perdem el detall dels éssers i de les coses, però descobrim millor la relació que hi ha entre ells, i ens dirigim així cap al saber veritable. El saber consisteix en mirar des del punt de vista més elevat a fi de tenir una visió de la totalitat...

Tanmateix, què fa la ciència? Treballa cada com més amb l'anàlisi: descobreix partícules de la matèria cada vegada més minúscules, descompon, desmembra, desintegra... Però el més greu és que els investigadors han acabat aplicant a l'ésser humà els mètodes d'investigació que empren per estudiar la matèria.

...I, en realitat, el més greu encara és que els métodes analítics que fan servir creuen poder-los extendre a tots els altres àmbits, inclosa la religió. La ciència i la religió no estan fetes per combatre's, sino per complementar-se. A més, no és la ciència la que combat la religió o a la inversa: són els científics i els religiosos els que s'enfronten en nom d'una concepció errònia de l'ésser humà. Es pot dir, ras i curt, que els religiosos volen que triomfi el cor, i els científics l'intel·lecte, car consideren que aquests factors s'oposen. Això prova, simplement, que no saben com ha concebut Déu l'univers i l'home. Déu ha creat l'home a fi que sigui alhora un religiós i un savi...

Així doncs, que quedi clar: de la mateixa maner que, malgrat tots els seus esforços, la religió no s'ha pogut oposar al desenvolupament de la ciència, tampoc la ciència podrà acabar amb la religió.

Font: www.fbu.org

Del silenci

2010-02-02T11:32:00.017+01:00

El silenci és el llenguatge de la perfecció. La recerca del silenci és un procés interior que condueix els éssers vers la llum i la veritable comprensió de les coses. El veritable silenci està per damunt de la paraula, per damunt de la música, és un món de llum, un centre poderós del qual brollen totes les creacions.

Tenim necessitat de silenci, i particularment del silenci de la natura, perquè és en ella on tenim les nostres arrels. Us trobeu al bosc, a la muntanya, prop d'una font, a la vora d'un llac... Quedeu-vos allí, immòbils, deixeu-vos penetrar pel silenci, la frescor, la transparència de l'atmosfera, i es començaran a produir grans canvis en vosaltres.

El silenci és una plenitud comparable a la que experimenten els éssers units per un gran amor: viuen quelcom tan pregon que no poden expressar-ho mitjançant gestos o paraules. Quan es demana a un savi què és Déu, respon amb el silenci, perquè només el silenci pot expressar l'essència de la Divinitat.

El silenci és la condició per a la paraula veritable, per a les veritables revelacions. És en el silenci que sentiu poc a poc una veu interior que us comença a parlar, que us prevé, us dirigeix, us protegeix... És en el silenci que el saber immemorial amagat en el més profund de nosaltres, arriba poc a poc a la consciència.

Quan arribeu a realitzar el silenci en vosatres, comuniqueu imperceptiblement a tot allò que feu un ritme, una gràcia. Us desplaçeu, toqueu els objectes, i és com si tot en vosaltres no fos altra cosa que dansa i música.

És la veu del silenci la que ens permet alliberar-nos de les lleis del temps per entrar en l'eternitat.

Font: La vía del silencio. Edicions Prosveta, 1986.

El Mestre espiritual

2010-02-02T08:28:00.012+01:00

Què és un Mestre? És un ésser que ha aconseguit controlar, dominar els seus pensaments, sentiments i actes...

(...)

Dominar els pensaments, els sentiments i els actes suposa l'ús de mètodes, una disciplina especial, un saber profund sobre l'estructura de l'ésser humà, les forces que circulen en ell, les correspondències que hi ha entre tot el seu ésser (els seus òrgans i diferents cossos) i els diferents àmbits de la natura. Ser mestre de sí mateix suposa també que es coneixen les entitats del món invisible i l'estructura de l'univers sencer. Un Mestre és un ésser que ha resolt els problemes essencials de la vida, és lliure, posseeix una voluntat ferma però, per damunt de tot, és ple d'amor, de bondat, de dolçor i de llum. Per arribar a ser un Mestre, si en cal de treball, estudi i perseverança!...

(...)

Els veritables Mestres són poderosos perquè han aconseguit harmonitzar la seva filosofia i la seva conducta. Són els primers en posar en pràctica en la seva vida personal allò que ensenyen. Són exemples vius. I ésser un exemple viu és ser una font, tal com us vaig dir en la meva primera conferència, una font que atreurà les plantes, els animals i els humans. Per això, a l'entorn d'un Mestre viuen deixebles...

Font: El segundo nacimiento. Obras completas, vol. 1. Editorial Prosveta.

L'espiritualitat i el sexe

2010-02-02T08:00:00.003+01:00

Què podem respondre a aquells que demanen si han de viure en la castedat i la continència? Que tot depèn de la seva naturalesa profunda i de l'objectiu que tenen a la vida. La continència pot produir molt bons resultats, però també molt dolents: pot fer que uns es tornin histèrics, nerviosos i malalts, i, per contra, uns altres esdevindran forts, equilibrats i sans. Aquells que alliberen els seus instints sexuals, tenen raó? Segurament; si no existeix res més important per a ells a la vida que aquest plaer, si no poden prescindir-ne, tenen raó. Però per a aquell que té veritables aspiracions espirituals, és diferent: si no aprèn a dominar la força sexual, mai aconseguirà realitzar les seves aspiracions i sempre se sentirà insatisfet.

Per tant, en el camp de la sexualitat, res és bo ni dolent en sí, es torna bo o dolent segons l'ideal, les aspiracions profundes dels éssers.

Font: Pensamientos cotidianos 2010. Pensament del 02/02/2010. Editorial Prosveta, 2010.

La puresa

2010-02-01T17:44:00.000+01:00

És molt difícil obtenir l'element que ve de Kether, malgrat que Kether sigui la sèfira més generosa, la més clement i la més misericordiosa. I, per què no arribem a rebre allò que ens envia?... Acabo de dir-vos que per a rebre aquest element cal pujar, elevar-se, però en realitat també podem rebre'l sense necessitat de moure'ns, perquè és ell el que ve fins a nosaltres. Si no el rebem és perquè estem parapetats, rodejats de capes opaques que l'impedeixen entrar, i l'única sèfira que pot ajudar-nos, que pot veritablement obrir les nostres portes i finestres per permetre'ns rebre aquest element, és la sèfira Iesod. No val la pena, doncs, fer tants esforços (sovint infructuosos) per pujar; n'hi ha prou amb netejar-se, rentar-se, purificar-se, i llavors, a través d'aquesta transparència i d'aquesta puresa, es reben tots els elements divins. Quan parlava de "pujar" feia servir una imatge per fer-me entendre, però en realitat, no teniu perquè pujar ni baixar, podeu romandre en el vostre lloc i simplement obrir el camí entre Malkut i Iesod.

Però entre Malkut, on vivim, i Iesod que és la primera estació en l'Arbre de la Vida, el camí està obstruït i ple de tenebres, car allà es troben totes les il·lusiones i les follies. Tanmateix, aquest camí, precisament, és el que ha de recòrrer el deixeble per arribar a la regió de Iesod. El sender de Malkut a Iesod és espantós i està farcit de perills; no obstant, si el deixeble està ben armat amb els consells, les instruccions i la llum del seu Mestre, arribarà a bon port. Evidentment perderà algunes plomes, sofrirà, serà temptat i s'extraviarà, però si té el desig i la voluntat inflexible d'arribar, arribarà.

Tal com us he explicat, la sèfira Iesod, com tots els sefirots, està dividida en quatre parts. És una regió brumosa, crepuscular, infernal. Però el deixeble, quan va ben guiat, arriba fins les regions més il·luminades, més transparents i més pures de Iesod. Llavors és pur, és clarivident, se sent lliure. I com que Iesod és el receptacle de tots els altres sefirots que projecten sobre ella les seves llums, les seves riqueses i els seus poders, queda inundada de les qualitats de tots els altres sefirots. Perquè els altres sefirots no resten immòbils, sinó que són com torrents impetuosos que flueixen, que projecten llurs energies, i aquestes energies es precipiten sobre Iesod. I si un ésser arriba a beure de les aigües pures de Iesod, trobarà en elles les virtuds de tots els altres sefirots. Per això us dic que no cal que pugeu per rebre aquestes virtuds, perquè són allà; tan sols heu d'obrir-vos, purificar-vos, perquè no s'estiguin donant voltes al vostre voltant sense poder entrar i instal·lar-se en vosaltres.

Font: Los misterios de Iesod. Tomo VII de las Obras Completas. Editorial Prosveta, 1986.

La sinfonia universal

2010-02-01T17:38:00.001+01:00

El sol com a centre

2010-02-01T15:26:00.009+01:00

Per què anem al matí a contemplar la sortida del sol? Perquè és un exercici que ens permet trobar el nostre propi centre. El sol és el centre d'un sistema que ell mateix sotè, organitza i vivifica. Si el moviment dels planetes al voltant del sol està considerat com la imatge mateixa de l'harmonia universal, és precisament perquè els planetes giren al voltant d'un centre que manté l'equilibri.

Si el sol desaparegués del seu lloc, s'esdevindria el caos. El mateix passa amb nosaltres: fins que no tinguem un centre capaç de mantenir, d'equilibrar i coordinar els moviments de la periferia, no podrem tenir una vida i una activitat harmonioses, constructives.

Font: La vía del silencio. Editorial Prosveta, 1995.